Fa com tres mesos que estic buscant un lloc on anar a viure jo i les meves dues filles. Innocent de mi, em pensava que tampoc seria tan difícil. Tinc una feina fixe, treballo 40 h setmanals, cobro 1100 € i no tinc gaires despeses. Però després d’anar a veure com 10 pisos pel meu barri, la majoria caus per rates amb una o dues habitacions a 700-900 €, començo buscar més als voltants, lluny de l’escola de les nenes però, en teoria, en barris més econòmics. La sorpresa és que la dinàmica és la mateixa: Cues de 10 persones per veure pisos de 30-50 m2, els més econòmics a 650 € els més cars fins a 860 €. Els dies van anar passant i al veure que no sortiria el «xollo» o la «oportunitat» que esperava, assumeixo que m’hauré de gastar 700 €, un 64% del meu sou, només en el lloguer de l’habitatge. Assumeixo que el meu poder adquisitiu s’envà a la merda i que ens haurem d’estrènyer el cinturó.
La meva sorpresa tornar a venir al veure que m’he de presentar a les agències amb la meva carpeteta amb les nòmines, papers varis i una còpia d’un extracte bancari amb 2400 € per demostrar que puc pagar 3 mesos per avançat, 2 de fiança + 1 mes per a la immobiliària i fer una espècie d’entrevista de treball on em pregunten perquè vull anar a viure allà, si pago manutenció de les nenes, si tinc crèdits amb entitats bancàries o si rebo ajuda econòmica d’algun familiar. Després de presentar-me a 4 d’aquestes entrevistes, passen els dies o inclús les setmanes i ningú em diu res. Fins que em decideixo a trucar a l’agència d’un dels pisos, i demanar si ja sabien si em llogaven el pis o no, la persona que contesta, després d’uns minuts consultant l’ordinador, em diu que no, que ja està llogat, jo li contesto que ja van quatre pisos que intento llogar i que ningú ni tan sols em contesta, i ella em respon amb molta sinceritat que «hombre un chico solo con ese sueldo no tiene muchas posiblidades, los abogados tienen mucha mas seguridad con las parejitas».
Entesos, la qüestió és que ni que vulgui pagar més de la meitat del meu sou puc llogar un pis per mi i les meves filles. Aleshores és quan començo a investigar i creuar dades sobre salaris i preus de l’habitatge i dels subministraments mínims com aigua i llum. La sorpresa és tremenda, la pinça que ens fan a la classe treballadora amb els salaris i els preus de l’habitatge és brutal. Despossessió i reducció del poder adquisitiu, ens condemnen a la pobresa.
Els salaris no han pujat res des de la baixada de la crisi 2008-2009. De 24.449,12 € de salari brut anual el 2010, a 24.454,64 el 2016 (últimes dades que he trobat). Durant el mateix temps, l’índex de preus de consum pagar (IPC) ha pujat un 12,7% a Catalunya, i el més fort és que l’increment del preu de lloguer a Barcelona els darrers quatre anys ha estat d’un 29,7% deixant el preu mitjà a 13,19 €/m2.
Si tenim en compte que quasi la meitat de la població a Barcelona viu en regim de lloguer, un 42% i que d’aquesta un 44% dedica més del 40% dels ingressos al pagament de l’habitatge, ens resulta que gairebé un quart de la població de la capital catalana està sent desposseïda i empobrida.
Aterrant les dades a la vida real significa, que la meitat dels treballadors de Catalunya, cobren al mes menys de 1200 € nets. I si analitzem la «bretxa» salarial de la dona, aquesta xifra baixa a un 1040€. Que a la capital on resideix la meitat de la població, un 60,9% dedica més del 40% dels ingressos familiars al pagament de l’habitatge sigui lloguer o hipoteca. Això vol dir que mooolta gent viu amb moooolt poc per afrontar les despeses quotidianes i que molts altres s’estan forrant a la nostra cara. No és possible que un treballador a jornada completa no es pugui mantenir a si mateix.
Els beneficis empresarials s’han doblat en els últims 6 anys mentre que els salaris s’han estancat. El 10% de la població més rica d’Espanya acumula el 57% de la riquesa i l’1% més ric acumula un quart de la riquesa del país. Es pot dir més alt però no més clar, ens estan robant a la cara. La gran lliçó històrica, és que l’única manera de revertir la pobresa de les classes treballadores i la usura dels poderosos és l’organització de base. Aquells que no tenim res més que les nostres mans i el nostre cap per sobreviure, necessitem el sindicalisme laboral a la feina i la unió dels llogaters a l’habitatge. Aquesta ha de ser la nostra pinça als que s’aprofiten de nosaltres dia rere dia.
*Dades extretes de IDESCAT, Departament d’Estadística i Difusió de Dades i l’informe d’Intermón Oxfam 2017.
Text publicat originalment a la Revista Catalunya.
municipilliure 