El dilema de la Gentrificació Verda

FeaturedEl dilema de la Gentrificació Verda

“Hay que mejorar la calidad ambiental de los barrios, verdificarlos, però no a qualquier precio” Las ciudades más verdes se vuelven más injustas. Publico 24-7-2016.

https://t.co/LIGXOa9r8Q

Aquest article reflexa el dilema que crec que estem tenint persones implicades en la lluita per a un barri millor a Vallcarca. Estem intentant construir un barri més humà, més sa, física i socialment parlant. Preservant l’esperit de barri/poble que l’ha caracteritzat. Promovent el comerç local i de proximitat amb la possibilitat de baixos negoci amb habitatge al primer pis. Amb zones verdes i espai públic per a fomentar l’esperit comunitari. Amb blocs i cases ecològiques, aïllades tèrmicament per a prevenir la pobresa energètica i disminuir el consum d’energia, amb re-aprofitament d’aigues, que aprofitin l’energia solar, etc, etc. En definitiva, cases preparades per als nous temps. Aspectes amb els que no hi puc estar més d’acord.

Ara, si aconseguim aquest model de barri per al que tant estem lluitat, Quin serà el preu dels habitatges que si construeixin? Qui se’ls podrà permetre? Si seguim amb el model de protecció oficial actual, els pisos de propietat als 10 anys deixen d’estar regulats i van a preu de mercat.

Per altra banda està el tema de la mixtura de classes en un mateix barri. Estudis i teories dels països baixos i nòrdics, diuen que fomenta l’ascensor social i prevé la formació de guetos. Des de el meu humil punt de vista, crec, que el que volen prevenir aquestes teories, es la formació de barris obrers, de barris populars, on es desenvolupi altre cop la solidaritat de classe i l’organització popular, que tants mals de cap van donar no fa tants anys. Però bé això ho hauran de dir experts i especialistes, la meva especialitat son els cables i les tuberies.

Per això que exemples com el de l’article enllaçat al principi o molts d’altres ens han de posar en alerta. Doncs penso que la lluita per a la millora del barri, en els temps que ens ha tocat viure, ha d’anar unida inequívocament a una crítica voraç a la gentrificació. Hem de demanar un canvi dràstic en les polítiques d’habitatge. Doncs l’ombra de la gentrificació avança sense que res ni ningú l’aturi, des de la Barceloneta fins a St Antoni, ara pujant cap a Gràcia, serem els següents nosaltres?

 

pizzero1gentrificator

 

 

Podem i hem de donar suport a l’okupació d’habitatges, però aquesta alternativa és assumida per una petita part de la població i l’hem d’eixamplar. Però també penso en que hauríem d’aprofundir en aspectes com la regulació dels preus del lloguer i el foment d’habitatges en regim de cessió d’us com a eixos de millora per a les classes populars. En definitiva, aspirar a treure l’habitatge del mercat.

Els obrers que lluitaven per la jornada laboral de vuit hores també eren titllats de il·lusos, però al final ho van aconseguir. I no va ser precisament amb bones paraules i passejades. Toca arremangar-se i picar pedra.

Diumenge de febre

Diumenge de febre

Verds, negres, liles o morats.
Taronges, rojos, marrons, o blaus, grocs o blancs.
D’aquí, d’allà d’amunt o de més avall, de terra endins o de mar enllà.
Homes, dones, XY, ni fu, ni fa, o trans.
Homos, bis, cis, i heteros xim pum flash.
Pobres, quasi rics, per anar tirant o van sobrats, explotats o privilegiats;
populars o mitjanes, baixes, mig altes i mitges baixes.
Treballadors, aturats, botiguers i comerciants;
precariats, precari, autònoms, temporals, interins, o funcionaris,
ninis, preparats i sobradament preparats.
De fp, amb 3 màsters i doctors de la universitat.
Llogaters o propietaris; ocupes, okupes o usufructuaris.
Menga merdes, menga canaris, vegetals i crudi veganis.
Ais i uis; istes, hòsties, ustis i més istes.
Veïns o forasters, del barri o del extraradi.
Catalans, castellans, de la vil·la o d’aquell barri.
Espanyols i canaris, andalusos o romanitz.

Tots, tots i tots, som uns pringats.

 

phobbing-portada3

 
Doncs encara riuen en veure’ns, dividits, fragmentats, partits i compartimentats, esquarterats, barallats, criticats i encasellats, tu per aquí i jo per allà, que tu ets d’aquells i jo d’allà.

En definitiva separats i enfadats, entre nosaltres això sí. No fas cas que féssim res tots a una hi ha guanyar. Doncs el dia que te n’adonis, que si tots parem, això no va, serà el dia en què viure no serà menjar i pencar, sinó un vidorro ple de joia i molts encants.

Edu, l’oncle que va ser germà pare i company.

Edu, l’oncle que va ser germà pare i company.

La passada nit del 8 d’octubre, a les 3 del matí va morir el meu oncle Edu moner, esperit lliure i insubmís de Gràcia. Això ho he escrit pensant en ell. Ell, que va obrir en mi la curiositat per la llibertat i l’esperit crític. Per mi, de petit va ser com un germà, de jovenet com un pare i de més grandet un company.

WP_20151009_001 (1)
Recordo quan érem petits i vivíem junts, jo pensava que era el meu germà, de veritat, al cole parlava dels meus germans Edu i Isa, fins que un profe va parlar amb ma mare, poc després ella em va aclarir que l’Edu era el meu oncle que jo era fill únic i que no tenia germans (en aquell temps).

Els meus primers records sobre l’Edu, són de la casa on vivíem mitja família, la recordo com una espècie de centre social, parlo del pis de rambla del Prat núm. 27 principal 2a, a molts us sonarà. Allà recordo l’Edu i la Isa fent-me servir de cistella de basquet, recordo baralles quan la Mami portava un pot de nocilla i recordo estar jugant amb ell al terrat, sobre el soroll atronador de la fàbrica d’espontex que teníem al pis de sota.
Ja més grans, amb el temps començo a visualitzar tot de peluts que venien a veure l’Edu, el Mitjaneta i alguns altres, fumaven al terrat. Flipava amb les pintes, els cabells, les bicis robades a Amsterdam i l’aura de camaraderia dels col·legues de l’Edu. Recordo que ell i el Xavi em posaven els vinils de Ramones, Madness i altres coses més sorolloses, recordo més el girar i girar dels vinils que la música en si, pura simbiosi jo m’empanava mirant els vinils girar i ells tenien un cangur tranquil i amb música. Quina infància!

Seria cap a l’any 90, 89 no o tinc clar, segur que alguns de vosaltres ho sabeu millor, a casa la Mami, la meva àvia, hi havia molt merder. Recordo l’immens cap de l’advocat Francesc Arnau, la meva àvia visiblement afectada, nervis a l’ambient, i l’Edu als llavis de tothom, vaig entendre que significava “Insubmissió” aquella tarda. Recordo estar plorant al llit de ma mare, odiant els militars, però sense entendre del tot el que passava i recordo ma mare i amics consolant-me. De sobte el barri de Gràcia van començar a aparèixer pintades d’Edu Moner llibertat, llibertat Edu Moner insubmís empresonat, firmades amb as circulades o sobre les sigles CAMPI (col·lectiu anti militarista per la insubmissió). Els companys de l’escola, en un principi no creien que era el meu oncle, però el meu professor de català de l’escola els Xiprers, en Jordi Muñoz (MOC), ho va parlar amb tota la classe. També va ser un dels que ens va ajudar a què sortís l’Edu de la presó militar on el tenien tancat. Recordo estar amb l’Helen, i parlar-li a una telefonista, que escrivia i enviava faxs, o quelcom semblant, a l’Edu, quan era a la presó. Recordo dir-li que quan sortís em pintés un dibuix ben macarra al skate“, poc més la veritat.

IMG-20151008-WA0004
No recordo bé quan va sortir del talego, recordo una festa a rambla del Prat, recordo estar molta gent, el menjador ple, i era molt gran, la Mami somrient, l’Edu també, altre cop l’immens cap del Francesc Arnau intimidant-me… i cava, ampolles de cava.

Un dia de festes de Gràcia recordo que vaig entrar a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, al carrer perill 52. Era l’any 92 i a la porta lluïa un immens “Barcelona noolimpic city” i es veia un madero atonyinant una persona a terra, imitant els monigotes dels esports olímpics. Sense por, entro al pitjor antre dels anarquistes de Bcn d’aquella època. Al fons hi havia una barra petita, el passadís fins allà se’m va fer etern entre punkis i grenyuts que em miraven sorpresos. Arribo i li demano una coca cola sense cafeïna a l’Edu. Em respon dubtós que creu que no en tenen, mentre un tiu amb ulleres i grenyes (al cap d’un temps el vaig coneixer, el Salva de Kasa de la Muntanya) es començà a riure com un boig dient -és l’Edu petit mira, és l’Edu petit-. Jo tot flipat i amb els meus onze anys, l’hi pregunto perquè estan en contra les olimpíades els de l’ateneu??, jo pensava: si el basquet mola un colló, no recordo ben bé la resposta. Era una barreja de paraules com diners, repressió, especulació, joves i atur crec, però el que sí que recordo, és la meva primera incursió a l’Ateneu Llibertari de Gràcia i als entorns llibertaris de la mà del meu oncle. Així m’ha anat!

Ja érem al 96 i a poc a poc vaig deixar d’intentar ser pijo i DJ, i vaig començar a apropar-me a l’Ateneu de Gràcia, tot i que l’Edu ja no hi parava tant. Ell estava en una altra cosa. Recordo malament el dia en què vaig anar a una mani, per Chiapas crec que era??Hi vam anar tres companys de cole, l’Ahmed, l’Espa i jo. Anàvem baixant per Via Laietana, quan de cop tothom va entrar a aquell edifici baix i gris, el cine princesa. Recordo que de cop es van obrir totes les llums de la platea i tothom va al·lucinar, tot eren ooohhhhss i tal. Nosaltres vam marxar sense més, sense entendre que allò revolucionaria la Barcelona gris que coneixíem fins aquell dia. L’Edu es va bolcar en el projecte del cine. Em ve al cap algun dia anar per allà al matí, on vaig conèixer l’Alex (l’Abuelo) que em va convidar a un tallat de màquina a la kafeta fumeta del cine. També recordo flipar amb els fanzines amb fotos de punkis morrejant-se a saco al mig del carrer, amb no se quines consignes provocadores. A dalt l’Edu estava instal·lat a l’habitació on devien estar els projectors de l’antic cinema, una habitació fosca amb un llit i poc més.
No vegis com vaig fardar el dia que l’Edu em va colar al cine i em va donar una volta per allà. Era un concert, tots els meus amics van pagar entrada, 200 o 300 pessetes, i jo vaig sortir per darrere la barra en plan xuleta. Vaig veure per primer cop als Misèria y Companyia i recordo que ja no m’estranyava veure l’Edu saludar-se amb un petó a la boca amb tot de punkis i gent rara.

Recordo un dia l’Edu a la tele parlant del Cine. Crec que era amb el Mikimoto i el Quim Monzó al programa Persones Humanes però no tinc present què va dir, quin valor vaig pensar jo. Recordo baixar al centre i flipar amb les barricades perpètues al carrer de sota de via laietana, l’Edu fumant i bevent xibeca amb un tipus encaputxat al qual se li veia la cresta rossa per dalt. Jo flipava, quin sidral el desallotjament aquest, pensava, i em feien moure algunes pedres de tant en tant.

Després del matí del desallotjament, cap al tard, vaig baixar amb l’Ahmed i alguns més a la mani. Jo no coneixia gaire gent i es respirava tensió. En un moment va aparèixer algú que em va dir: aneu amb molt de compte avui, vale? i em va acariciar el cap. Era l’Edu, i tal com va arribar va desaparèixer. Jo volia preguntar perquè però no vaig reaccionar a temps, estaven tots una mica atabalats. Unes hores més tard érem de corredisses entre pedrades i sirenes pel carrer Jaume I. Si no em falla la memòria, anàvem corrents al costat de l’advocat Jaume Assens, que anava vestit de traje tot cridant: “El pueblo unido jamas serà vencido“, quines coses.

El temps va passar entre el cole, els grups i els petards. A l’Edu l’anava veient, el tenia força idealitzat, era com un pare per mi, entre cintes de Subhumans, Negative aproach i Misèria i companyia. El trobava per aquí o per allà, per l’Economat, liadíssim amb unes jornades per l’okupació al Born, per Sant Pere mitjà,a festes de Gràcia fent jutges de paper maixé, Cantant l’esperpento a les Naus, fent la recollida de poma a Can Peretó d’Anglesola, a Kan Titella pintant immensos murals de nens imprimint infousurpes, brut de pintura, amb olor de porro i amb pinzells per tot arreu...El recordo amb les seves camises blanques, amb les camises de topus que tothom li portava reciclades de diferents racons de la ciutat, centenars d’anècdotes que el fum m’impedeix recordar clar. A tot això jo vaig deixar de ser el nebot de l’Edu, i vaig ser un mes.

Fase: Habemus birra artesana. Després d’okupar vàries cases per Gràcia, em vaig moure als Blokes del centre, un pis més amunt de l’Edu. Allà ens vam muntar la primera fàbrica precària de cervesa artesana. Cervesa La Ruïna, serà la nostra o la de la Damm, la millor campanya de màrqueting per una companyia com la nostra, com no, gentilesa del Poeta Edu Moner. Doncs que amb alguns consells de l’Steve Huxley (autor del best seler Cerveza la poesia líquida), gran mestre cerveser que va apadrinar l’Edu i ens passava llevats i savis consells. Amb uns barrils d’inoxidable i uns cremadors, es va formar l’equip més peus de la història de l’empresariat cerveser,l’Edu, el Patata, la Nona, el Miguelillo, l’Encarna, la Laura Kartona i jo. Atufant mig Sant Pere a malta i llúpol des dels baixos del Bloc del centre. El Masquef, antiga formatgeria, s’havia convertit en la nostra base d’operacions. Fabricàvem cervesa un parell de cops a la setmana, inclús intentàvem maltejar gra al bany del 3 pis, amb una assecadora de roba, pura enginyeria okupa.

Els dimecres obríem el Masquef, amb tapes de musclos i cervesa artesana. Un dia es va ajuntar una tropa de borratxos del Xino col·legues de l’Edu, la Begonya Reyes l’advocada més respectable de l’època i uns col·legues seus, uns 8 o 10 currelas de BcnNeta que es van parar perquè algú els hi havia dit que fèiem la nostra pròpia cervesa i uns quants de nosaltres. Aquell dia els barrils havien sortit molt bons, en poques hores n’havíem fulminat 100 litres. Alguns van sortir a quatre potes del Masquef, entre ells l’Edu. Anava amb dos més, rient com si s’acabes el món, rient-se com només ell ho sabia fer, d’aquella forma tan burleta, tan irreverent, pura mofa. Tinc gravada al cervell aquella forma de riure. Tant, que fa uns mesos el vaig anar a veure a casa de la Rosa, no se de què parlàvem, de gent de Gràcia, del nou Ateneu Llibertari de Gràcia, d’alguna tonteria nostra segur, i per una estona va tornar a riure de forma igual que aquella nit al Masquef. Va riure sincer, burleta, irreverent. Vaig pensar que no n’hi havia per tant, que l’Edu era el de sempre i que es posaria bo. Puta vida, em vaig equivocar. Una abraçada forta Edu, vola lliure.

T’estimo

Iru

CIMG1072

Dibuixant un pla.

Dibuixant un pla.

De que estic parlant.

El desenllaç de Vallcarca és incert. Un barri petit molt actiu social i culturalment, també molt polaritzat amb dues associacions de veïns molt reaccionaries, racistes i anti moviments socials (alternatius com ens anomenen) i un gran problema especulatiu-urbanístic que ha sumit el barri en la degradació absoluta, la zona zero que alguns li diuen.

Jo proposo algunes mesures i un petit full de ruta per abordar entre totes un debat i unes practiques que ens portin a millorar la situació i aglutinar més forces. Una proposta per esdevenir moviment popular, per a construir la resistència aquí i ara.

En primer lloc crec que l’Assemblea de Barri de Vallcarca (ABV), ha de ser l’espai de confluència de persones i col·lectius del barri on posem en comú les línies d’actuació. Ha de ser l’interlocutor vàlid amb els diferents poders, com ajuntament i grans propietaris, si anem cada col·lectiu pel seu cantó, no farem res i se’ns pixaran a la cara. I si actuem sols sense coordinació i sense parlar amb ningú ja sabem que no ens porta enlloc. Per altra banda l’Assemblea ha de tenir voluntat de contrapoder, d’associació de veïns del Segle XXI, d’institució del barri, àgil dinàmica i popular.

Per a consolidar això, s’ha de començar a trencar aquesta mania de intentar anar per separat i buscar ser l’interlocutor vàlid davant de l’ajuntament que tenen algunes persones al barri i s’ha de parlar i estructurar molt bé el funcionament i objectius del barri i la seva plasmació a l’assemblea de barri.

Crec que la ABV ha de tenir vocació de contrapoder, primer normalitzar-nos com a força veïnal, si fa falta construir una plataforma legal a part, per si la necessitem. I en segon lloc si tot ens va bé, i a llarg plaç, actuar com a contrapoder real al barri, intentar ser la nova institució popular.

hort

Un espai

En primer lloc hem de tenir un espai de socialització i comunicació de l’àmbit polític i social de Vallcarca obert a tothom, una espècie de casal, associació de veïns on tothom se’l faci seu. Que no s’identifiqui com el xirnguito de uns o altres. Un espai comú on trobar-nos i parlar les coses, un espai on dur a terme les diferents reunions i activitats que precisem i també un espai de relació més informal i cordial entre veïnes.

Jo em plantejaria que Can Carol fos aquest espai a llarg plaç. Demanaria la reconstrucció o els diners per a que o gestionem nosaltres, però no podem assumir aquesta nosaltres mateixos sense diners o recursos exteriors.

Mentrestant no s’aconsegueix Can Carol, condicionaria un altre espai per a que fes aquesta funció.

Per altra banda, consolidaria en la mesura que podem, els altes espais socials aconseguits com mesura de pressió cap a possibles enderrocs o expropiacions.  De baix a dalt, La Reina, la Old School, L’ateneu de Vallcarca, l’Hort Autogestionat i la Pl Farigola-Can Carol.

Pa, sostre i treball.

També, per enfortir el llaços de barri, i visibilitat-nos com a força real al barri, crec que hauríem d’abordar des del suport mutu, la solidaritat i l’acció directa, la triada típica de la social democràcia, pa, treball i sostre.

M’explico. En l’àmbit laboral, en un barri quasi totalment absorbit pel sector serveis, hauríem de posar en funcionament una estructura de defensa laboral davant la precarietat o el abusos de la patronal. Proposo una comissió laboral de l’assemblea de barri, un sindicat autònom de barri o que algun sindicat amb forta implantació a Vallcarca (??) conformi un grup de barri. Sigui el que sigui, sempre amb vocació social i d’obertura al barri. La dinàmica la imagino amb un espai d’assessorament laboral, i un grup de suport a gent del barri que pugi tenir problemes laborals tant dins o fora d’ell, articulant entre tots l’espai de solidaritat i pressionant a l’empresa o explotador de torn fins aconseguir la victòria. Tenim forces exemples que parlen d’aquest tema i no farem res mes que el que feia la CNT de principis del segle XX

El tema habitacional crec que és força més complexe a Vallcarca i s’hauria d’abordar des de diferents fronts. Per començar crec que hauríem d’intentar crear una comissió d’habitatge que fes front a desallotjaments, desnonaments i temes relacionats amb la pobresa energètica. Podem fer-ho en plan comissió d’habitatge, oficina d’habitatge o simplement muntar una PAH Vallcarca que tindríem el renom ja fet i ens estalviaríem molta feina en difusió i explicar el projecte.

Per altre banda el tema de la reconstrucció del barri es un tema molt sensible, i si volem que el lema prou enderrocs es compleixi ja podem anar agrupant forces i plantejar-nos plans de resistència perquè si no estem perduts.

Pel que fa a la reconstrucció crec que s’esta fent molt bona feina en el pla urbanístic alternatiu en el que estem treballant. Però si no tenim força per imposar-nos no ens faran cas en res i per altra banda, crec que en la política s’ha d’aprendre a cedir en algunes coses per poder guanyar-ne d’altres, la negociació és inevitable i tal com estem no podem aspirar a demanar-ho tot mentre no som res.

Una proposta concreta és que la reconstrucció no porti gentrificació al barri, tots sabem que els barris nous agraden al rics i mes si estan plantejats en termes eco-sostenibles, per això reclamaria uns habitatges de protecció oficial reals on els preus siguin realment populars. Però no se molt be com encarar aquesta demanda encara.

EL tema del Pa… tot i que sembla que sigui un tema més o menys assegurat al barri, el que jo proposo és fer una espècie d’economat on podem adquirir aliments i productes de qualitat, de proximitat i si pots ser produïts en cooperatives, a preus populars. Tenim contactes amb gent que planta camps, que fa pa, cervesa, vi, ous, mel… que podríem oferir a l’economat, tot fomentant una altra economia, mostrant que hi ha alternatives i apropant l’horitzó del canvi a tothom.

Comunicació.

Indiscutible, també considero, la necessitat de formes de comunicació amb l’exterior, per explicar el nostre relat sobre els esdeveniments i lluites del barri, per fer escoltar la nostra visió. Em de generar canals de comunicació cap a la gent del barri per explicar el conflicte, per explicar els nostres projectes, per crear contra-hegemonia al discurs capitalista-individualista imperant.

Necessitem un portal web on es calendaritzin les activitats de barri, i on es puguin penjar articles referents a les lluites del barri i enllaços als diferents projectes, assemblees o comissions. I per altra banda necessitem una revista, de tall comunicatiu molt ambiciós, que ho pugui llegir un ampli ventall de persones del barri i on expliquem des de zero el nostre projecte de barri.

Això es un esbós, una aportació, enteneu que és la meva forma de veure les coses i entenc que cada persona tindrà les seves propostes i visions. Entenc que aquest tipus de propostes poden tardar anys en aplicar-se, imagino entre 5 i 10 si tot anés bé, però si realment volem solucions col·lectives als problemes reals em de fer un pas més. Parlem i poc a poc apliquem el que creiem necessari. Però fem-ho.

Tenim un pais que és la hòstia!

La Solidaritat desplegada en tant poc temps en solidaritat amb el MHP, em fa posar el pels de punta. Quina caçolada tu!!

Els espanyols no podrien haver-ho fet millor, dos dies després de les eleccions per no fer-lo màrtir abans d’hora.

LLibertat a les 3 de CDC.

Solidaritat Joana Ortega, Irene Rigau i Molt Honarable President Mas

Quan la injustícia es fa llei la revolta és un deure!!

 

memmasllibertat

Eleccions 27S, després del pecat què?

Aquest 27S he votat per primer cop en la meva vida.

Si, com a llibertari no m’havia interessat mai el tema, però aquest cop ho vaig fer. I explicaré perquè ho vaig fer.

En primer lloc ho vaig fer per la meva Santa Mare, incansable de les lluites, i ara que no ha de treballar, entregada a la causa de  independència,  feminisme i socialisme. “Vamos” que ma mare és de la CUP.

En segon lloc o vaig fer perquè vaig creure’m el plebiscit, creia que si s’arribava en vots i escons a una majoria, el camí cap a la independència era imparable i la idea de trencar l’Estat Espanyol m’omplia de joia. Si, crec que com a llibertari el fet de “trencar” Espanya em beneficiava, obria una escletxa al canvi, obria un bri de llum en la meva ment i espero que en la de moltes més persones. El fet de trencar amb la constitució amb les normes i paràmetres establerts després de la transició, podria generar algun tipus d’esperança  en que tot pot canviar, que res és per sempre. Quelcom gravat al nostre cervell amb martell i escarpa, gracies al mass media i a la transmissió de pessimisme dels nostres avis i pares, desencantats de les lluites després del “tornem a casa” dels principis dels 80, o simplement espantats per la repressió sempre ens recomanaren no ficar-nos en política, perquè: -no porta enlloc-.

cami

Potser si hagéssim aconseguit ser majoria i finalment la independència, el nou “estat propi” seria igual o pitjor. Potser ultra-nacionalista i patriòtic. Imagino moltes de les cases de Catalunya amb banderes penjades dalt de llargs màstils al més pur estil nord americà.  Potser seriem un petit règim demòcrata-neolliberal, on la societat del benestar tornés i la lluites socials tornessin a un llarg període de hibernació i el capitalisme seguis el seu rumb imparable fins el colapse ecològic-econòmic-social final.

Això en el supòsit més catastrofista. En el més positiu, posem que.., la governabilitat del nou estat es fa impossible, la nova constitució es fa difícil d’aprovar, i mentrestant la consciència de classe augmenta i la situació social s’escalfa ràpidament. Per pacificar la situació es concedeixen victòries parcials als moviments revolucionaris i aquests, lluny de parar, s’envalentonen i tensen més la corda. La ciutat esdevé altre cop una rosa de foc, caòtica i ingovernable. Mentre els municipis adquireixen més autonomia i llibertats polítiques per decidir sobre els seus assumptes (dret a decidir) i la democràcia directa s’implanta a diversos municipis, tot conduint a la redistribució de terres, mitjans de producció i habitatges per decisió popular. Alguns d’aquests municipis governats per assemblees o consells populars (governem-nos), decideixen ajudar-se amb alguns de veïns per millorar les seves condicions de vida i assegurar-se les seves necessitats bàsiques, des del suport mutu i la lliure federació. Poc a poc es comencen a aglutinar més municipis i zones rurals de la Catalunya central i Girona, desencadenant la Federació de Municipis Lliures de Catalunya, on milícies populars, s’encarreguen de garantir la seguretat i la pau de les intrusions del gobern central de Bcn o de màfies explotadores, garantint la igualtat i la llibertat a les zones alliberades.

XXXXXXYYZZZYYYZZZ/()?¿!”!%$X Para Iru para que se t’en va l’olla>>>>>>>>>>centrem-nos.

Bé potser m’estava posant massa optimista amb la independència…. si escric aquí és per treure tot un seguit de pensaments i així després dormo més tranquil, disculpeu.

Tornem a la realitat. La fosca realitat ens diu que no hi ha hagut majoria per a declarar la independència i que pel que sembla, tindrem com a mínim quatre anys més de “processisme”, retallades i democracia capitalista per la vena.

Potser el meu pecat electoral a sigut en va, i les esperances de canvi que albergava han desaparegut, com un ninja sota la bomba de fum, però per altre banda estic content, perquè m’ha fet sentir que trencava amb els dogmes de l’anarquisme, m’ha fet sentir que poc a poc estem destruint el dogmatisme que immobilitzava el moviment els últims temps. I em fa sentir que estem més a prop de construir un moviment revolucionari contemporani, digne dels seus temps, on els vells dogmes i etiquetes quedin enrere, per donar pas a propostes més pragmàtiques i assumibles per tothom.

El futur és incert però el capitalisme està arribant a un final de cicle (m’ho a dit una bruixa) així que preparem-nos perquè no sigui pitjor que el que estem patint ara. Voteu o no, voteu a qui voteu, allò més important és el que feu els 364 dies restants.

Camarades: A Currar.