La pinça de la precarietat i els lloguers.

DestacatLa pinça de la precarietat i els lloguers.

Fa com tres mesos que estic buscant un lloc on anar a viure jo i les meves dues filles. Innocent de mi, em pensava que tampoc seria tan difícil. Tinc una feina fixe, treballo 40 h setmanals, cobro 1100 € i no tinc gaires despeses. Però després d’anar a veure com 10 pisos pel meu barri, la majoria caus per rates amb una o dues habitacions a 700-900 €, començo buscar més als voltants, lluny de l’escola de les nenes però, en teoria, en barris més econòmics. La sorpresa és que la dinàmica és la mateixa: Cues de 10 persones per veure pisos de 30-50 m2, els més econòmics a 650 € els més cars fins a 860 €. Els dies van anar passant i al veure que no sortiria el «xollo» o la «oportunitat» que esperava, assumeixo que m’hauré de gastar 700 €, un 64% del meu sou, només en el lloguer de l’habitatge. Assumeixo que el meu poder adquisitiu s’envà a la merda i que ens haurem d’estrènyer el cinturó.

tenalles1(1)
La meva sorpresa tornar a venir al veure que m’he de presentar a les agències amb la meva carpeteta amb les nòmines, papers varis i una còpia d’un extracte bancari amb 2400 € per demostrar que puc pagar 3 mesos per avançat, 2 de fiança + 1 mes per a la immobiliària i fer una espècie d’entrevista de treball on em pregunten perquè vull anar a viure allà, si pago manutenció de les nenes, si tinc crèdits amb entitats bancàries o si rebo ajuda econòmica d’algun familiar. Després de presentar-me a 4 d’aquestes entrevistes, passen els dies o inclús les setmanes i ningú em diu res. Fins que em decideixo a trucar a l’agència d’un dels pisos, i demanar si ja sabien si em llogaven el pis o no, la persona que contesta, després d’uns minuts consultant l’ordinador, em diu que no, que ja està llogat, jo li contesto que ja van quatre pisos que intento llogar i que ningú ni tan sols em contesta, i ella em respon amb molta sinceritat que «hombre un chico solo con ese sueldo no tiene muchas posiblidades, los abogados tienen mucha mas seguridad con las parejitas».

Entesos, la qüestió és que ni que vulgui pagar més de la meitat del meu sou puc llogar un pis per mi i les meves filles. Aleshores és quan començo a investigar i creuar dades sobre salaris i preus de l’habitatge i dels subministraments mínims com aigua i llum. La sorpresa és tremenda, la pinça que ens fan a la classe treballadora amb els salaris i els preus de l’habitatge és brutal. Despossessió i reducció del poder adquisitiu, ens condemnen a la pobresa.

Els salaris no han pujat res des de la baixada de la crisi 2008-2009. De 24.449,12 € de salari brut anual el 2010, a 24.454,64 el 2016 (últimes dades que he trobat). Durant el mateix temps, l’índex de preus de consum pagar (IPC) ha pujat un 12,7% a Catalunya, i el més fort és que l’increment del preu de lloguer a Barcelona els darrers quatre anys ha estat d’un 29,7% deixant el preu mitjà a 13,19 €/m2.
Si tenim en compte que quasi la meitat de la població a Barcelona viu en regim de lloguer, un 42% i que d’aquesta un 44% dedica més del 40% dels ingressos al pagament de l’habitatge, ens resulta que gairebé un quart de la població de la capital catalana està sent desposseïda i empobrida.

 

tenalles2

 

Aterrant les dades a la vida real significa, que la meitat dels treballadors de Catalunya, cobren al mes menys de 1200 € nets. I si analitzem la «bretxa» salarial de la dona, aquesta xifra baixa a un 1040€. Que a la capital on resideix la meitat de la població, un 60,9% dedica més del 40% dels ingressos familiars al pagament de l’habitatge sigui lloguer o hipoteca. Això vol dir que mooolta gent viu amb moooolt poc per afrontar les despeses quotidianes i que molts altres s’estan forrant a la nostra cara. No és possible que un treballador a jornada completa no es pugui mantenir a si mateix.
Els beneficis empresarials s’han doblat en els últims 6 anys mentre que els salaris s’han estancat. El 10% de la població més rica d’Espanya acumula el 57% de la riquesa i l’1% més ric acumula un quart de la riquesa del país. Es pot dir més alt però no més clar, ens estan robant a la cara. La gran lliçó històrica, és que l’única manera de revertir la pobresa de les classes treballadores i la usura dels poderosos és l’organització de base. Aquells que no tenim res més que les nostres mans i el nostre cap per sobreviure, necessitem el sindicalisme laboral a la feina i la unió dels llogaters a l’habitatge. Aquesta ha de ser la nostra pinça als que s’aprofiten de nosaltres dia rere dia.

*Dades extretes de IDESCAT, Departament d’Estadística i Difusió de Dades i l’informe d’Intermón Oxfam 2017.

Text publicat originalment a la Revista Catalunya.

Ahir, avui, demà.

DestacatAhir, avui, demà.
El 5 de febrer ha fet 100 anys de l’inici de la vaga de la Canadenca. 100 anys es diu ràpid. 100 anys que es va guanyar la jornada de 8h, 100 anys on les estratègies decidides al Congres de Sants van donar els seus fruits, on es va demostrar la poder dels sindicats unificats,  i la solidaritat entre rams com a força multiplicada que impactà als nassos de la patronal.

Tal va ser la bufetada que inclús els empresaris, en certa manera, van copiar la forma organitzativa de la CNT. Unint-se sota un mateix paraigües de defensa dels privilegis dels patrons i creant els sindicats lliures (pistolers de la patronal) que tantes desgracies van portar a la nostra classe.

800px-Justicia_social_para_nuestro_pueblo_ahora.jpg

Avui en dia, tot i que, encara gaudim de molts dels drets i millores laborals que vam arrancar al llarg del segle XX, les condicions materials de les persones treballadores poc a poc han anat empitjorant. Des de que el capitalisme neoliberal va començar a ser hegemònic, vam  començar a retrocedir. Sota la falsa il·lusió del crèdit fàcil i jornades de treball llarguíssimes, el mite de la classe mitja es va instal·lar a les llars treballadores. Aznar i els fatídics anys de la majoria absoluta del PP van ser l’estocada final a una classe treballadora cada cop més desorganitza i adormida. Anys de propaganda individualista van fer-nos perdre la majoria dels llaços comunitaris de classe, acomplexant-nos als joves de barris i pobles populars. On, ho et creies classe mitja, o queies en la falsa caricatura del macarrisme, la droga i la delinqüència, en el que molts joves de barri vam caure.

I així ens ha anat. Jo, que soc d’una generació que ja vam créixer trobant les primeres feines a ETT’s, el canviar constantment de feina em sembla normal. De fet la inseguretat és la normalitat. No arribar a final de mes és la normalitat. Passar fred al menjador de casa per no encendre l’estufa és normalitat. Compartir pis als 30 i pico, és l’asfixiant normalitat.

Sota aquesta realitat que viu bona part de la població, sobretot la nascuda a partir dels 80, és des d’on hem de construir una nova estratègia sindical, que respongui també a aquestes necessitats. No podem tenir por a provar altres formes organitzatives. Potser algunes basant-nos més en la unitat intersectorial dins de grans centres de treball amb diferents empreses. D’altres potser treballant des de la proximitat del barri o poble. Entendre que hi ha opressions afegides, com la raça o gènere amb les quals hem de sumar.  Qui sap? Ens falta pensar molt i parlar molt. Dins i fora el sindicat. Per trobar una estratègia on totes ens hi trobem. On totes sumem.

Perquè quedar-se tancats al sindicat, creien que la societat és estúpida per no organitzar-se, és romandre al museu. No reorganitzar-se per fer front al capitalisme de l’era digital, la temporalitat i  les desigualtats, és acceptar que estem derrotats. No sortir dels espais de confort de l’esquerra i estar braç a braç amb la gent dels barris i pobles obrers és deixar pas a l’extrema dreta.

Carta d’adeu a l’AV Som Barri.

DestacatCarta d’adeu a l’AV Som Barri.

Benvolguts socis i sòcies de l’Associació de Veïnal de Vallcarca SomBarri.

S’ha convocat la reunió anual de l’AV, on avaluarem el treball fet els darrers 12 mesos, decidirem les línies de treball a seguir durant  l’any vinent i haurem de triar una nova presidenta. Doncs jo he de deixar el càrrec. Deixo el càrrec, diria que simbòlic, perquè aquí treballem més aviat com un equip. Però aquí seguiré perseguint a Núñez y Navarro, FitéSL i ara Engel ans Volkers, perquè cedeixin pisos sota lloguer regulat. Per intentar evitar que més veïnes hagin de marxar per no trobar pisos accessibles a les seves butxaques.

sombarri
Com sabeu Vallcarca és un barri viu. El teixit social, polític i cultural és divers i ampli, és per això que vam crear aquesta AV. Un espai on treballar plegats per un barri poble, per un barri més amable, viu, assequible, lliure de masclisme, comunitari i verd. M’agradaria destacar alguns punts de la lluita que hem tirat endavant  i altres que ens queden pendents per als propers anys, a tall de resum.

1. Hem aconseguit l’aprovació d’un pla urbanístic per Vallcarca, que tot i que no es 100% com ens hagues agradat, creiem que és 100 vegades millor que el MPGM del 2002.
2. Hem apretat Nuñez y Navarro i hem aconseguit arrencar un acord sobre lloguer regulat, de moment a 16 habitatges que es construiran a la pl Uri Caballero. I anem a aconseguir-ne més
3. Hem lluitat al costat de les AFAS del barri, i de tot el districte per aconseguir que l’Institut Vallcarca sigui una realitat per a principis del 2021. Ara sembla que haurem de tornar a clavar les banyes en aquest assumpte.
4. Hem salvat la Fusteria, Espai Comunitari del barri de l’enderroc indirecte al qual estava condemnat l’edifici degut a l’abandó institucional i hem creat un espai de trobada i organització per diferents grups i col·lectius del barri. Ara anem a consolidar-lo, després que amb l’aprovació del MPGM del 2018 hagi estat qualificat d’equipament públic.
5. Diferents, associats han consolidat el sindicat d’habitatge de Vallcarca, per fer front al greu problema habitacional que patim al barri i a tota la ciutat.

De Cara als propers anys, crec que els punts forts que ens queden treballar seran:

1. Aconseguir un Lloguer Regulat al màxim d’habitatges de nova construcció dels grans promotors Nuñez y Navarro i FitéSL.
2. Aconseguir tenir l’Institut Vallcarca en funcionament pel curs 2021-2022, ja que un grup de veïns estan en contra de l’interès general del barri i estan intentant aturar-ne la construcció a l’emplaçament del Parc d’Anna Piferrer.
3. Consolidar La Fusteria com a espai comunitari pel barri.
4. Aturar els enderrocs innecessaris i contaminats que alguns partits volen dur a terme contra la voluntat dels veïns que allà i viuen.
5. Fer front al problema habitacional, als desnonaments visibles i invisibles, i assegurar en la mesura de les nostres possibilitats que cap veïna marxi del barri si no ho vol.

Sé que molts tenim una vida, complicada. Que el temps és cada cop més limitat en aquesta societat cada dia més ràpida. Que la feina, la família i el dia a dia, moltes vegades ens impedeix donar el temps que la situació del barri requereix. Ser que molts voldríeu col·laborar més amb l’AV, i és per això que us convido de tot cor a venir a les reunions trimestrals de l’associació de veïns, a portar les vostres propostes, a acudir a les reunions setmanals de l’Assemblea de Vallcarca els dimarts a les 19:30h a la fusteria, si més no a seguir i compartir les notícies, comunicats i activitats que difonem a través de la web i les xarxes socials. En definitiva us convido a ser partícips de la vida social, per salut democràtica i per un barri millor per a les seves veïnes. Ara ens necessitem a tots. Necessitem ser més per arribar a més llocs. Que tots posem el nostre granet de sorra perquè uns pocs no ho posin tot i s’esgotin. Vine i participa el futur ens recompensarà.

Amb molt d’amor al nostre petit barri i orgullós de les seves veïnes.

Iru Moner
President de l’Associació veïnal de Vallcarca Som Barri.

Vallcarca 22 de novembre de 2018

 

 

Paint Pandora

Em va dir que tenia por dels Mossos i del llop, el de ‘La història interminable’.
 
En aquest article escrit en primera persona, un membre de la Kasa de la Muntanya explica la irrupció i l’escorcoll policial d’ara fa un any vist des dels ulls de les seves filles petites.
 

DIRECTA  
El 16 de desembre feia un any que vam ser colpejats. Que vam ser despertats de matinada. Que vam passar a ser terroristes, sota la mà acusadora de la premsa i el jutge. Vam estar hores amb l’enemic dins de casa. Fent i desfent tot el que volia. Robant-nos, humiliant-nos.
El 16 de desembre de l’any passat, es va iniciar la primera fase de l’operació Pandora. No us explicaré res sobre els escorcolls, detencions i empresonaments que vam patir. No explicaré res sobre la criminalització, els mitjans de comunicació, els Mossos o l’Audiència Nacional.
Avui, parlaré del mateix en altres paraules. Des d’altres maneres d’entendre les coses. Parlaré des dels ulls i els pensaments de les meves filles. Com a teràpia, com a cura, per treure-ho tot.
Aquella nit, em van agafar amb les meves dues filles a l’escorcoll de la Kasa de la Muntanya.
El xoc, com podeu imaginar, va ser duríssim, tant per mi com per elles. Durant setmanes, ens despertàvem a la nit; a vegades perquè sí, a vegades en sentir qualsevol soroll de la normalitat nocturna. Una nit d’aquelles que la meva filla es va despertar i va baixar a dormir amb mi, em va dir que tenia por, por dels Mossos i por del llop. Jo no vaig entendre què era allò del llop, però, dies després, em va dir que somniava amb l’escorcoll i amb el llop. “Quin llop?”, vaig preguntar-li jo. “El de La història interminable”, em va confessar. El seu subconscient barrejava el final de la pel·lícula amb l’escorcoll.
Jo no vaig fer gaire cas del somni fins que, un dia, en Víctor, un bon amic i terapeuta, em va fer mirar la conversa final entre G’mork (el llop) i Atreyu (el nen) al YouTube.
Per un instant, vaig quedar glaçat. Vaig quedar parat en veure com una nena de sis anys relacionava una realitat tant complexa com la de l’operació Pandora amb la ficció de la pel·lícula, com entenia les al·legories que es poden extreure d’aquella conversa.
G’mork: Ja! Valent guerrer, lluita contra el No-res.
Atreyu: No puc. No sé traspassar les fronteres de Fantasia.
G: Ja, ja, ja, ja, ja!
A: Què és el que et sembla tan graciós?
G: Fantasia no té fronteres.
A: Això no és cert. Menteixes!
G: Petit neci. Què saps tu del país de Fantasia? És el món de la fantasia humana. Cada part del seu regne, cada criatura seva, no és més que un tros dels somnis i les esperances de la humanitat. Per tant, no té fronteres.
A: Per què s’està morint Fantasia, llavors?
G: Perquè els homes han començat a perdre les seves esperances i a oblidar els seus somnis. Per això el No-res avança cada dia més.
A: Què és el No-res?
G: El buit que queda. Com una cega desesperació que destrueix aquest món. Jo l’odio i per això ajudo el No-res.
A: Per què?
G: Perquè les persones que no tenen cap esperança són fàcils de dominar. I qui té el domini, té el poder.
Va ser aquesta forma tan senzilla, tan genuïnament simple, d’assimilar la conversa entre dos personatges de ficció i traslladar-la a la realitat, d’entendre l’essència de tot plegat; va ser la manera de veure-ho des dels ulls d’un infant, el que m’ha fet agafar força. Força per plantar cara al No-res, a la “Nada”,  per no perdre l’esperança. Per anar amb el cap ben alt i preguntar sense embuts: qui són els terroristes? Nosaltres? No.
(*) Iru és membre de la Kasa de la Muntanya.

La Força dels Barris

Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.

El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.

Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.

Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.

Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.

És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.

Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.

Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.

 

Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.

*Text publicat originalment a la revista Carrer de la FAVB.

Marxem a viure a un altre barri?

Marxem a viure a un altre barri?

Marxem a viure a un altre barri?

A Vallcarca i voltants no hi ha gaires desnonaments. Segons districte cap. Pel que nosaltres sabem algun n’hi ha agut, al C. Sant Eudald o a Mare de deu del coll, per exemple. I aparentment el problema de l’habitatge no és crític, no està a l’ordre del dia, la gent no en parla en excés i no és una gran preocupació de les veïnes. Si que es veritat, que es va sentint per aquí i per allà que han pujat el lloguer de no se qui, que a l’Albert li han pujat el lloguer 250€, que el pis de la Aida li han pujat 180€ però que poden pagar-ho. O també ens arriba que la família de la Liliana ha marxat a viure al Carmel perquè no pot assumir la pujada però seguiran al cole, que la Sandra i els nens han marxat a viure fora perquè no li renoven el contracte, etc, etc. D’aquestes darreres històries és del que vull parlar.

Desnonaments, «deshaucios» com els de la PAH, al barri no en tenim, ok. Però el que si que tenim és un flux constant de gent que ha de marxar del barri, perquè no vol, o no pot pagar el preu de l’habitatge. Aquest moviments de persones i famílies, se’ls anomena DESNONAMENTS INVISIBLES. I són l’avantsala dels desnonaments reals.

 

Screenshot-2018-4-16 Perder el piso por una subida del alquiler es un desahucio invisible

Si mirem estadístiques, veiem que a Vallcarca, els preus del lloguer han augmentat sense parar de 660,75€ l’any 2013 a 787,70 el 2016. I si mirem el darrer any en plantem en l’esgarrifosa xifra de 910,93€ de mitjana per un pis*.

Si ens posem a mirar els portals immobiliaris, les dades encara són pitjors. Els pisos més barats són de 800€ i no solen passar dels 50m2, trobant mes de 24 pisos entre 1300 i 2500€. El preu mitja segons el portal idealista.com es 17,11 eur/m². Si mires la web habitaclia.com, els 20 pisos en lloguer al casc antic de Vallcarca trobem una mitjana de 1299€, sent el pis més econòmic el famós exemple de C. Argentera 10, que de costar 450€ el 2016 ha passat a 850€ aquest abril.

 

Screenshot-2018-4-16 Casas y pisos en alquiler baratos en Vallcarca i els Penitents, Barcelona — idealista

 

El que ens està passant als nostres carrers, és que ja ha arribat la gran ona expansiva de la pujada de preus i posterior expulsió de veïnat dels barris del centre de Barcelona. No ho dic jo no és una suposició. Ho diuen el preus de l’habitatge, ho diuen les cues de gent visitant els pisos que fa 4 anys ningú en pagaria mes de 500€, ho diuen les estadístiques municipals. L’any 2014 el preu mitja dels pisos de Vallcarca estava a 22,75€ per sota de la mitjana de la ciutat, a finals del 2017 superàvem la mitjana amb 33,65€.

El problema ja es aquí, i si volem quedar-nos al nostres barris, si no volem acar invertint la major part del nostre sou en pagar l’habitatge, haurem de fer alguna cosa. Hem d’explicar als amics i familiars, a la feina i a l’escola el que està passant, crear entre tots un clima de solidaritat per tal d’empoderar al màxim de veïns que no vulguin marxar. Al llarg d’aquest any 2018 seran milers de veïns llogaters els que hauran de renovar el contracte. Tinguem o no problemes hem de entomar això com un problema comú de empobriment de les classes populars i treballadores.

La hegemonia del discurs neo-liberal omnipresent a la majoria dels mitjans i televisions, ha creat una societat acrítica, on hem cregut que els factors econòmics són com la climatologia – avui plou, demà em pugen el lloguer, fa sol – els salaris baixen. Però algunes noticies i beneficis fiscals executats pel govern en diuen que tot plegat un pla, molt ben dissenyat pels grans operadors de capital amb la complicitat dels govern, per xuclar-nos els diners.

Screenshot-2018-4-16 En defensa del llogater

 

 

Ara el problema que tenim és que molta de la gent amb problemes d’habitatge, se sent sola, no es sent segura per plantar cara a la propietat. Moltes decideixen fer les maletes i marxar a altres llocs més econòmics, sense ni tan sols intentar aixecar la veu. Si no ho aturem, el que passarà es que aquests barris i pobles, ara , més econòmics, també augmentaran de preu, doncs l’ona expansiva de la gentrificació seguirà ampliant el radi d’actuació. Engreixant més els comptes bancaris de la classe propietària a base de invertir més diners dels nostres salaris en tenir un sostre on viure.

Animem des d’aquestes línies i des de la Comissió d’Habitatge de Vallcarca, a apropar-se i compartir les problemàtiques, per tal de cercar una solució. Sovint una carta, una reunió o una acció informativa, fan que la propietat renunciï o redueixi la pujada. Ajudem-nos! Quedem-nos.

 

Carta oberta als anticanvis.

Carta oberta als anticanvis.

El passat dissabte 4 de desembre apareixia en el destacat de l’editorial de l’Independent 647: «Antisitema dels antisistema. «insaciable el moviment i incapaç la institució»». Jo vaig fer un comentari a través de twitter que deia: «Insaciables són els especuladors que estan fent fora mig barri per augmentar els beneficis. Nosaltres només intentem ajudar.». Després del qual se’m va convidar a contestar. Doncs som-hi.

 

Sota aquest titular, com en molts d’altres, se’ns titlla d’atacants, d’agressors, com una bestia que devora preses i és «insaciable». Des del modest punt de vista d’un treballador sense propietats i amb càrregues familiars, l’atacant es un altre, són uns altres. Qui compromet els elements bàsics per a una vida digne són, en la gran majoria, persones o empreses farcides de diners. El simple fet de poder guanyar-ne més i no fer-ho els fa sentir-se fatal. Quan la gran majoria d’ells tenen, sens dubte, tot el necessari per a gaudir d’una bona vida, l’avarícia (i una interiorització total del capitalisme) els fa voler-ne més, i si tenen l’oportunitat de llogar el pis per 100€ més, ho faran sense pensar en si la família o persones que hi habiten s’ho poden permetre. Si un cambrer està disposat a treballar per 800€, vuit hores al dia, i en jornada partida, millor que pagar-n’hi 1000€. Total si no li va bé ja en vindrà un altre. I a qui els importa si arriba a final de mes o si no podrà anar a buscar els seus fills a l’escola. Allò important són els beneficis. Com una bèstia en busca de preses fàcils persegueix el seu lucre sense importar-li res ni ningú, «insaciable».

Però el trist és que, aquells que ens oposem al xantatge dels «propietaris» som uns «antisitema». Aquells que fan del mercat laboral un mon de precarietat, aquells que gentrifiquen i ens expulsen al extraradi a les classes populars, aquells que fan impossible la vida a les classes treballadores, a aquells ningú els diu res.

Som la primera generació que viu pitjor que els seus pares, som els vostres fills, nets i veïnes. Som el nou moviment veïnal que lluita per una vida digna i per més que ens poseu el sobrenom de besties Antisistema, ens tindreu aquí dient i fent el que creiem just.