Categoria: Sin categoría
La Força dels Barris
Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.
El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.
Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.
Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.
Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.
És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.
Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.
Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.
Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.
*Text publicat originalment a la revista Carrer de la FAVB.
Carta oberta als anticanvis.
El passat dissabte 4 de desembre apareixia en el destacat de l’editorial de l’Independent 647: «Antisitema dels antisistema. «insaciable el moviment i incapaç la institució»». Jo vaig fer un comentari a través de twitter que deia: «Insaciables són els especuladors que estan fent fora mig barri per augmentar els beneficis. Nosaltres només intentem ajudar.». Després del qual se’m va convidar a contestar. Doncs som-hi.
Sota aquest titular, com en molts d’altres, se’ns titlla d’atacants, d’agressors, com una bestia que devora preses i és «insaciable». Des del modest punt de vista d’un treballador sense propietats i amb càrregues familiars, l’atacant es un altre, són uns altres. Qui compromet els elements bàsics per a una vida digne són, en la gran majoria, persones o empreses farcides de diners. El simple fet de poder guanyar-ne més i no fer-ho els fa sentir-se fatal. Quan la gran majoria d’ells tenen, sens dubte, tot el necessari per a gaudir d’una bona vida, l’avarícia (i una interiorització total del capitalisme) els fa voler-ne més, i si tenen l’oportunitat de llogar el pis per 100€ més, ho faran sense pensar en si la família o persones que hi habiten s’ho poden permetre. Si un cambrer està disposat a treballar per 800€, vuit hores al dia, i en jornada partida, millor que pagar-n’hi 1000€. Total si no li va bé ja en vindrà un altre. I a qui els importa si arriba a final de mes o si no podrà anar a buscar els seus fills a l’escola. Allò important són els beneficis. Com una bèstia en busca de preses fàcils persegueix el seu lucre sense importar-li res ni ningú, «insaciable».
Però el trist és que, aquells que ens oposem al xantatge dels «propietaris» som uns «antisitema». Aquells que fan del mercat laboral un mon de precarietat, aquells que gentrifiquen i ens expulsen al extraradi a les classes populars, aquells que fan impossible la vida a les classes treballadores, a aquells ningú els diu res.
Som la primera generació que viu pitjor que els seus pares, som els vostres fills, nets i veïnes. Som el nou moviment veïnal que lluita per una vida digna i per més que ens poseu el sobrenom de besties Antisistema, ens tindreu aquí dient i fent el que creiem just.
Diumenge de febre
Verds, negres, liles o morats.
Taronges, rojos, marrons, o blaus, grocs o blancs.
D’aquí, d’allà d’amunt o de més avall, de terra endins o de mar enllà.
Homes, dones, XY, ni fu, ni fa, o trans.
Homos, bis, cis, i heteros xim pum flash.
Pobres, quasi rics, per anar tirant o van sobrats, explotats o privilegiats;
populars o mitjanes, baixes, mig altes i mitges baixes.
Treballadors, aturats, botiguers i comerciants;
precariats, precari, autònoms, temporals, interins, o funcionaris,
ninis, preparats i sobradament preparats.
De fp, amb 3 màsters i doctors de la universitat.
Llogaters o propietaris; ocupes, okupes o usufructuaris.
Menga merdes, menga canaris, vegetals i crudi veganis.
Ais i uis; istes, hòsties, ustis i més istes.
Veïns o forasters, del barri o del extraradi.
Catalans, castellans, de la vil·la o d’aquell barri.
Espanyols i canaris, andalusos o romanitz.
Tots, tots i tots, som uns pringats.
Doncs encara riuen en veure’ns, dividits, fragmentats, partits i compartimentats, esquarterats, barallats, criticats i encasellats, tu per aquí i jo per allà, que tu ets d’aquells i jo d’allà.
En definitiva separats i enfadats, entre nosaltres això sí. No fas cas que féssim res tots a una hi ha guanyar. Doncs el dia que te n’adonis, que si tots parem, això no va, serà el dia en què viure no serà menjar i pencar, sinó un vidorro ple de joia i molts encants.
Edu, l’oncle que va ser germà pare i company.
La passada nit del 8 d’octubre, a les 3 del matí va morir el meu oncle Edu moner, esperit lliure i insubmís de Gràcia. Això ho he escrit pensant en ell. Ell, que va obrir en mi la curiositat per la llibertat i l’esperit crític. Per mi, de petit va ser com un germà, de jovenet com un pare i de més grandet un company.
Recordo quan érem petits i vivíem junts, jo pensava que era el meu germà, de veritat, al cole parlava dels meus germans Edu i Isa, fins que un profe va parlar amb ma mare, poc després ella em va aclarir que l’Edu era el meu oncle que jo era fill únic i que no tenia germans (en aquell temps).
Els meus primers records sobre l’Edu, són de la casa on vivíem mitja família, la recordo com una espècie de centre social, parlo del pis de rambla del Prat núm. 27 principal 2a, a molts us sonarà. Allà recordo l’Edu i la Isa fent-me servir de cistella de basquet, recordo baralles quan la Mami portava un pot de nocilla i recordo estar jugant amb ell al terrat, sobre el soroll atronador de la fàbrica d’espontex que teníem al pis de sota.
Ja més grans, amb el temps començo a visualitzar tot de peluts que venien a veure l’Edu, el Mitjaneta i alguns altres, fumaven al terrat. Flipava amb les pintes, els cabells, les bicis robades a Amsterdam i l’aura de camaraderia dels col·legues de l’Edu. Recordo que ell i el Xavi em posaven els vinils de Ramones, Madness i altres coses més sorolloses, recordo més el girar i girar dels vinils que la música en si, pura simbiosi jo m’empanava mirant els vinils girar i ells tenien un cangur tranquil i amb música. Quina infància!
Seria cap a l’any 90, 89 no o tinc clar, segur que alguns de vosaltres ho sabeu millor, a casa la Mami, la meva àvia, hi havia molt merder. Recordo l’immens cap de l’advocat Francesc Arnau, la meva àvia visiblement afectada, nervis a l’ambient, i l’Edu als llavis de tothom, vaig entendre que significava “Insubmissió” aquella tarda. Recordo estar plorant al llit de ma mare, odiant els militars, però sense entendre del tot el que passava i recordo ma mare i amics consolant-me. De sobte el barri de Gràcia van començar a aparèixer pintades d’Edu Moner llibertat, llibertat Edu Moner insubmís empresonat, firmades amb as circulades o sobre les sigles CAMPI (col·lectiu anti militarista per la insubmissió). Els companys de l’escola, en un principi no creien que era el meu oncle, però el meu professor de català de l’escola els Xiprers, en Jordi Muñoz (MOC), ho va parlar amb tota la classe. També va ser un dels que ens va ajudar a què sortís l’Edu de la presó militar on el tenien tancat. Recordo estar amb l’Helen, i parlar-li a una telefonista, que escrivia i enviava faxs, o quelcom semblant, a l’Edu, quan era a la presó. Recordo dir-li que quan sortís em pintés un dibuix ben macarra al skate“, poc més la veritat.
No recordo bé quan va sortir del talego, recordo una festa a rambla del Prat, recordo estar molta gent, el menjador ple, i era molt gran, la Mami somrient, l’Edu també, altre cop l’immens cap del Francesc Arnau intimidant-me… i cava, ampolles de cava.
Un dia de festes de Gràcia recordo que vaig entrar a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, al carrer perill 52. Era l’any 92 i a la porta lluïa un immens “Barcelona noolimpic city” i es veia un madero atonyinant una persona a terra, imitant els monigotes dels esports olímpics. Sense por, entro al pitjor antre dels anarquistes de Bcn d’aquella època. Al fons hi havia una barra petita, el passadís fins allà se’m va fer etern entre punkis i grenyuts que em miraven sorpresos. Arribo i li demano una coca cola sense cafeïna a l’Edu. Em respon dubtós que creu que no en tenen, mentre un tiu amb ulleres i grenyes (al cap d’un temps el vaig coneixer, el Salva de Kasa de la Muntanya) es començà a riure com un boig dient -és l’Edu petit mira, és l’Edu petit-. Jo tot flipat i amb els meus onze anys, l’hi pregunto perquè estan en contra les olimpíades els de l’ateneu??, jo pensava: si el basquet mola un colló, no recordo ben bé la resposta. Era una barreja de paraules com diners, repressió, especulació, joves i atur crec, però el que sí que recordo, és la meva primera incursió a l’Ateneu Llibertari de Gràcia i als entorns llibertaris de la mà del meu oncle. Així m’ha anat!
Ja érem al 96 i a poc a poc vaig deixar d’intentar ser pijo i DJ, i vaig començar a apropar-me a l’Ateneu de Gràcia, tot i que l’Edu ja no hi parava tant. Ell estava en una altra cosa. Recordo malament el dia en què vaig anar a una mani, per Chiapas crec que era??Hi vam anar tres companys de cole, l’Ahmed, l’Espa i jo. Anàvem baixant per Via Laietana, quan de cop tothom va entrar a aquell edifici baix i gris, el cine princesa. Recordo que de cop es van obrir totes les llums de la platea i tothom va al·lucinar, tot eren ooohhhhss i tal. Nosaltres vam marxar sense més, sense entendre que allò revolucionaria la Barcelona gris que coneixíem fins aquell dia. L’Edu es va bolcar en el projecte del cine. Em ve al cap algun dia anar per allà al matí, on vaig conèixer l’Alex (l’Abuelo) que em va convidar a un tallat de màquina a la kafeta fumeta del cine. També recordo flipar amb els fanzines amb fotos de punkis morrejant-se a saco al mig del carrer, amb no se quines consignes provocadores. A dalt l’Edu estava instal·lat a l’habitació on devien estar els projectors de l’antic cinema, una habitació fosca amb un llit i poc més.
No vegis com vaig fardar el dia que l’Edu em va colar al cine i em va donar una volta per allà. Era un concert, tots els meus amics van pagar entrada, 200 o 300 pessetes, i jo vaig sortir per darrere la barra en plan xuleta. Vaig veure per primer cop als Misèria y Companyia i recordo que ja no m’estranyava veure l’Edu saludar-se amb un petó a la boca amb tot de punkis i gent rara.
Recordo un dia l’Edu a la tele parlant del Cine. Crec que era amb el Mikimoto i el Quim Monzó al programa Persones Humanes però no tinc present què va dir, quin valor vaig pensar jo. Recordo baixar al centre i flipar amb les barricades perpètues al carrer de sota de via laietana, l’Edu fumant i bevent xibeca amb un tipus encaputxat al qual se li veia la cresta rossa per dalt. Jo flipava, quin sidral el desallotjament aquest, pensava, i em feien moure algunes pedres de tant en tant.
Després del matí del desallotjament, cap al tard, vaig baixar amb l’Ahmed i alguns més a la mani. Jo no coneixia gaire gent i es respirava tensió. En un moment va aparèixer algú que em va dir: aneu amb molt de compte avui, vale? i em va acariciar el cap. Era l’Edu, i tal com va arribar va desaparèixer. Jo volia preguntar perquè però no vaig reaccionar a temps, estaven tots una mica atabalats. Unes hores més tard érem de corredisses entre pedrades i sirenes pel carrer Jaume I. Si no em falla la memòria, anàvem corrents al costat de l’advocat Jaume Assens, que anava vestit de traje tot cridant: “El pueblo unido jamas serà vencido“, quines coses.
El temps va passar entre el cole, els grups i els petards. A l’Edu l’anava veient, el tenia força idealitzat, era com un pare per mi, entre cintes de Subhumans, Negative aproach i Misèria i companyia. El trobava per aquí o per allà, per l’Economat, liadíssim amb unes jornades per l’okupació al Born, per Sant Pere mitjà,a festes de Gràcia fent jutges de paper maixé, Cantant l’esperpento a les Naus, fent la recollida de poma a Can Peretó d’Anglesola, a Kan Titella pintant immensos murals de nens imprimint infousurpes, brut de pintura, amb olor de porro i amb pinzells per tot arreu...El recordo amb les seves camises blanques, amb les camises de topus que tothom li portava reciclades de diferents racons de la ciutat, centenars d’anècdotes que el fum m’impedeix recordar clar. A tot això jo vaig deixar de ser el nebot de l’Edu, i vaig ser un mes.
Fase: Habemus birra artesana. Després d’okupar vàries cases per Gràcia, em vaig moure als Blokes del centre, un pis més amunt de l’Edu. Allà ens vam muntar la primera fàbrica precària de cervesa artesana. Cervesa La Ruïna, serà la nostra o la de la Damm, la millor campanya de màrqueting per una companyia com la nostra, com no, gentilesa del Poeta Edu Moner. Doncs que amb alguns consells de l’Steve Huxley (autor del best seler Cerveza la poesia líquida), gran mestre cerveser que va apadrinar l’Edu i ens passava llevats i savis consells. Amb uns barrils d’inoxidable i uns cremadors, es va formar l’equip més peus de la història de l’empresariat cerveser,l’Edu, el Patata, la Nona, el Miguelillo, l’Encarna, la Laura Kartona i jo. Atufant mig Sant Pere a malta i llúpol des dels baixos del Bloc del centre. El Masquef, antiga formatgeria, s’havia convertit en la nostra base d’operacions. Fabricàvem cervesa un parell de cops a la setmana, inclús intentàvem maltejar gra al bany del 3 pis, amb una assecadora de roba, pura enginyeria okupa.
Els dimecres obríem el Masquef, amb tapes de musclos i cervesa artesana. Un dia es va ajuntar una tropa de borratxos del Xino col·legues de l’Edu, la Begonya Reyes l’advocada més respectable de l’època i uns col·legues seus, uns 8 o 10 currelas de BcnNeta que es van parar perquè algú els hi havia dit que fèiem la nostra pròpia cervesa i uns quants de nosaltres. Aquell dia els barrils havien sortit molt bons, en poques hores n’havíem fulminat 100 litres. Alguns van sortir a quatre potes del Masquef, entre ells l’Edu. Anava amb dos més, rient com si s’acabes el món, rient-se com només ell ho sabia fer, d’aquella forma tan burleta, tan irreverent, pura mofa. Tinc gravada al cervell aquella forma de riure. Tant, que fa uns mesos el vaig anar a veure a casa de la Rosa, no se de què parlàvem, de gent de Gràcia, del nou Ateneu Llibertari de Gràcia, d’alguna tonteria nostra segur, i per una estona va tornar a riure de forma igual que aquella nit al Masquef. Va riure sincer, burleta, irreverent. Vaig pensar que no n’hi havia per tant, que l’Edu era el de sempre i que es posaria bo. Puta vida, em vaig equivocar. Una abraçada forta Edu, vola lliure.
T’estimo
Iru