La passada nit del 8 d’octubre, a les 3 del matí va morir el meu oncle Edu moner, esperit lliure i insubmís de Gràcia. Això ho he escrit pensant en ell. Ell, que va obrir en mi la curiositat per la llibertat i l’esperit crític. Per mi, de petit va ser com un germà, de jovenet com un pare i de més grandet un company.
Recordo quan érem petits i vivíem junts, jo pensava que era el meu germà, de veritat, al cole parlava dels meus germans Edu i Isa, fins que un profe va parlar amb ma mare, poc després ella em va aclarir que l’Edu era el meu oncle que jo era fill únic i que no tenia germans (en aquell temps).
Els meus primers records sobre l’Edu, són de la casa on vivíem mitja família, la recordo com una espècie de centre social, parlo del pis de rambla del Prat núm. 27 principal 2a, a molts us sonarà. Allà recordo l’Edu i la Isa fent-me servir de cistella de basquet, recordo baralles quan la Mami portava un pot de nocilla i recordo estar jugant amb ell al terrat, sobre el soroll atronador de la fàbrica d’espontex que teníem al pis de sota.
Ja més grans, amb el temps començo a visualitzar tot de peluts que venien a veure l’Edu, el Mitjaneta i alguns altres, fumaven al terrat. Flipava amb les pintes, els cabells, les bicis robades a Amsterdam i l’aura de camaraderia dels col·legues de l’Edu. Recordo que ell i el Xavi em posaven els vinils de Ramones, Madness i altres coses més sorolloses, recordo més el girar i girar dels vinils que la música en si, pura simbiosi jo m’empanava mirant els vinils girar i ells tenien un cangur tranquil i amb música. Quina infància!
Seria cap a l’any 90, 89 no o tinc clar, segur que alguns de vosaltres ho sabeu millor, a casa la Mami, la meva àvia, hi havia molt merder. Recordo l’immens cap de l’advocat Francesc Arnau, la meva àvia visiblement afectada, nervis a l’ambient, i l’Edu als llavis de tothom, vaig entendre que significava “Insubmissió” aquella tarda. Recordo estar plorant al llit de ma mare, odiant els militars, però sense entendre del tot el que passava i recordo ma mare i amics consolant-me. De sobte el barri de Gràcia van començar a aparèixer pintades d’Edu Moner llibertat, llibertat Edu Moner insubmís empresonat, firmades amb as circulades o sobre les sigles CAMPI (col·lectiu anti militarista per la insubmissió). Els companys de l’escola, en un principi no creien que era el meu oncle, però el meu professor de català de l’escola els Xiprers, en Jordi Muñoz (MOC), ho va parlar amb tota la classe. També va ser un dels que ens va ajudar a què sortís l’Edu de la presó militar on el tenien tancat. Recordo estar amb l’Helen, i parlar-li a una telefonista, que escrivia i enviava faxs, o quelcom semblant, a l’Edu, quan era a la presó. Recordo dir-li que quan sortís em pintés un dibuix ben macarra al skate“, poc més la veritat.
No recordo bé quan va sortir del talego, recordo una festa a rambla del Prat, recordo estar molta gent, el menjador ple, i era molt gran, la Mami somrient, l’Edu també, altre cop l’immens cap del Francesc Arnau intimidant-me… i cava, ampolles de cava.
Un dia de festes de Gràcia recordo que vaig entrar a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, al carrer perill 52. Era l’any 92 i a la porta lluïa un immens “Barcelona noolimpic city” i es veia un madero atonyinant una persona a terra, imitant els monigotes dels esports olímpics. Sense por, entro al pitjor antre dels anarquistes de Bcn d’aquella època. Al fons hi havia una barra petita, el passadís fins allà se’m va fer etern entre punkis i grenyuts que em miraven sorpresos. Arribo i li demano una coca cola sense cafeïna a l’Edu. Em respon dubtós que creu que no en tenen, mentre un tiu amb ulleres i grenyes (al cap d’un temps el vaig coneixer, el Salva de Kasa de la Muntanya) es començà a riure com un boig dient -és l’Edu petit mira, és l’Edu petit-. Jo tot flipat i amb els meus onze anys, l’hi pregunto perquè estan en contra les olimpíades els de l’ateneu??, jo pensava: si el basquet mola un colló, no recordo ben bé la resposta. Era una barreja de paraules com diners, repressió, especulació, joves i atur crec, però el que sí que recordo, és la meva primera incursió a l’Ateneu Llibertari de Gràcia i als entorns llibertaris de la mà del meu oncle. Així m’ha anat!
Ja érem al 96 i a poc a poc vaig deixar d’intentar ser pijo i DJ, i vaig començar a apropar-me a l’Ateneu de Gràcia, tot i que l’Edu ja no hi parava tant. Ell estava en una altra cosa. Recordo malament el dia en què vaig anar a una mani, per Chiapas crec que era??Hi vam anar tres companys de cole, l’Ahmed, l’Espa i jo. Anàvem baixant per Via Laietana, quan de cop tothom va entrar a aquell edifici baix i gris, el cine princesa. Recordo que de cop es van obrir totes les llums de la platea i tothom va al·lucinar, tot eren ooohhhhss i tal. Nosaltres vam marxar sense més, sense entendre que allò revolucionaria la Barcelona gris que coneixíem fins aquell dia. L’Edu es va bolcar en el projecte del cine. Em ve al cap algun dia anar per allà al matí, on vaig conèixer l’Alex (l’Abuelo) que em va convidar a un tallat de màquina a la kafeta fumeta del cine. També recordo flipar amb els fanzines amb fotos de punkis morrejant-se a saco al mig del carrer, amb no se quines consignes provocadores. A dalt l’Edu estava instal·lat a l’habitació on devien estar els projectors de l’antic cinema, una habitació fosca amb un llit i poc més.
No vegis com vaig fardar el dia que l’Edu em va colar al cine i em va donar una volta per allà. Era un concert, tots els meus amics van pagar entrada, 200 o 300 pessetes, i jo vaig sortir per darrere la barra en plan xuleta. Vaig veure per primer cop als Misèria y Companyia i recordo que ja no m’estranyava veure l’Edu saludar-se amb un petó a la boca amb tot de punkis i gent rara.
Recordo un dia l’Edu a la tele parlant del Cine. Crec que era amb el Mikimoto i el Quim Monzó al programa Persones Humanes però no tinc present què va dir, quin valor vaig pensar jo. Recordo baixar al centre i flipar amb les barricades perpètues al carrer de sota de via laietana, l’Edu fumant i bevent xibeca amb un tipus encaputxat al qual se li veia la cresta rossa per dalt. Jo flipava, quin sidral el desallotjament aquest, pensava, i em feien moure algunes pedres de tant en tant.
Després del matí del desallotjament, cap al tard, vaig baixar amb l’Ahmed i alguns més a la mani. Jo no coneixia gaire gent i es respirava tensió. En un moment va aparèixer algú que em va dir: aneu amb molt de compte avui, vale? i em va acariciar el cap. Era l’Edu, i tal com va arribar va desaparèixer. Jo volia preguntar perquè però no vaig reaccionar a temps, estaven tots una mica atabalats. Unes hores més tard érem de corredisses entre pedrades i sirenes pel carrer Jaume I. Si no em falla la memòria, anàvem corrents al costat de l’advocat Jaume Assens, que anava vestit de traje tot cridant: “El pueblo unido jamas serà vencido“, quines coses.
El temps va passar entre el cole, els grups i els petards. A l’Edu l’anava veient, el tenia força idealitzat, era com un pare per mi, entre cintes de Subhumans, Negative aproach i Misèria i companyia. El trobava per aquí o per allà, per l’Economat, liadíssim amb unes jornades per l’okupació al Born, per Sant Pere mitjà,a festes de Gràcia fent jutges de paper maixé, Cantant l’esperpento a les Naus, fent la recollida de poma a Can Peretó d’Anglesola, a Kan Titella pintant immensos murals de nens imprimint infousurpes, brut de pintura, amb olor de porro i amb pinzells per tot arreu...El recordo amb les seves camises blanques, amb les camises de topus que tothom li portava reciclades de diferents racons de la ciutat, centenars d’anècdotes que el fum m’impedeix recordar clar. A tot això jo vaig deixar de ser el nebot de l’Edu, i vaig ser un mes.
Fase: Habemus birra artesana. Després d’okupar vàries cases per Gràcia, em vaig moure als Blokes del centre, un pis més amunt de l’Edu. Allà ens vam muntar la primera fàbrica precària de cervesa artesana. Cervesa La Ruïna, serà la nostra o la de la Damm, la millor campanya de màrqueting per una companyia com la nostra, com no, gentilesa del Poeta Edu Moner. Doncs que amb alguns consells de l’Steve Huxley (autor del best seler Cerveza la poesia líquida), gran mestre cerveser que va apadrinar l’Edu i ens passava llevats i savis consells. Amb uns barrils d’inoxidable i uns cremadors, es va formar l’equip més peus de la història de l’empresariat cerveser,l’Edu, el Patata, la Nona, el Miguelillo, l’Encarna, la Laura Kartona i jo. Atufant mig Sant Pere a malta i llúpol des dels baixos del Bloc del centre. El Masquef, antiga formatgeria, s’havia convertit en la nostra base d’operacions. Fabricàvem cervesa un parell de cops a la setmana, inclús intentàvem maltejar gra al bany del 3 pis, amb una assecadora de roba, pura enginyeria okupa.
Els dimecres obríem el Masquef, amb tapes de musclos i cervesa artesana. Un dia es va ajuntar una tropa de borratxos del Xino col·legues de l’Edu, la Begonya Reyes l’advocada més respectable de l’època i uns col·legues seus, uns 8 o 10 currelas de BcnNeta que es van parar perquè algú els hi havia dit que fèiem la nostra pròpia cervesa i uns quants de nosaltres. Aquell dia els barrils havien sortit molt bons, en poques hores n’havíem fulminat 100 litres. Alguns van sortir a quatre potes del Masquef, entre ells l’Edu. Anava amb dos més, rient com si s’acabes el món, rient-se com només ell ho sabia fer, d’aquella forma tan burleta, tan irreverent, pura mofa. Tinc gravada al cervell aquella forma de riure. Tant, que fa uns mesos el vaig anar a veure a casa de la Rosa, no se de què parlàvem, de gent de Gràcia, del nou Ateneu Llibertari de Gràcia, d’alguna tonteria nostra segur, i per una estona va tornar a riure de forma igual que aquella nit al Masquef. Va riure sincer, burleta, irreverent. Vaig pensar que no n’hi havia per tant, que l’Edu era el de sempre i que es posaria bo. Puta vida, em vaig equivocar. Una abraçada forta Edu, vola lliure.
T’estimo
Iru
municipilliure 