Em va dir que tenia por dels Mossos i del llop, el de ‘La història interminable’.
En aquest article escrit en primera persona, un membre de la Kasa de la Muntanya explica la irrupció i l’escorcoll policial d’ara fa un any vist des dels ulls de les seves filles petites.
DIRECTA
El 16 de desembre feia un any que vam ser colpejats. Que vam ser despertats de matinada. Que vam passar a ser terroristes, sota la mà acusadora de la premsa i el jutge. Vam estar hores amb l’enemic dins de casa. Fent i desfent tot el que volia. Robant-nos, humiliant-nos.
El 16 de desembre de l’any passat, es va iniciar la primera fase de l’operació Pandora. No us explicaré res sobre els escorcolls, detencions i empresonaments que vam patir. No explicaré res sobre la criminalització, els mitjans de comunicació, els Mossos o l’Audiència Nacional.
Avui, parlaré del mateix en altres paraules. Des d’altres maneres d’entendre les coses. Parlaré des dels ulls i els pensaments de les meves filles. Com a teràpia, com a cura, per treure-ho tot.
Aquella nit, em van agafar amb les meves dues filles a l’escorcoll de la Kasa de la Muntanya.
El xoc, com podeu imaginar, va ser duríssim, tant per mi com per elles. Durant setmanes, ens despertàvem a la nit; a vegades perquè sí, a vegades en sentir qualsevol soroll de la normalitat nocturna. Una nit d’aquelles que la meva filla es va despertar i va baixar a dormir amb mi, em va dir que tenia por, por dels Mossos i por del llop. Jo no vaig entendre què era allò del llop, però, dies després, em va dir que somniava amb l’escorcoll i amb el llop. “Quin llop?”, vaig preguntar-li jo. “El de La història interminable”, em va confessar. El seu subconscient barrejava el final de la pel·lícula amb l’escorcoll.
Jo no vaig fer gaire cas del somni fins que, un dia, en Víctor, un bon amic i terapeuta, em va fer mirar la conversa final entre G’mork (el llop) i Atreyu (el nen) al YouTube.
Per un instant, vaig quedar glaçat. Vaig quedar parat en veure com una nena de sis anys relacionava una realitat tant complexa com la de l’operació Pandora amb la ficció de la pel·lícula, com entenia les al·legories que es poden extreure d’aquella conversa.
G’mork: Ja! Valent guerrer, lluita contra el No-res.
Atreyu: No puc. No sé traspassar les fronteres de Fantasia.
G: Ja, ja, ja, ja, ja!
A: Què és el que et sembla tan graciós?
G: Fantasia no té fronteres.
A: Això no és cert. Menteixes!
G: Petit neci. Què saps tu del país de Fantasia? És el món de la fantasia humana. Cada part del seu regne, cada criatura seva, no és més que un tros dels somnis i les esperances de la humanitat. Per tant, no té fronteres.
A: Per què s’està morint Fantasia, llavors?
G: Perquè els homes han començat a perdre les seves esperances i a oblidar els seus somnis. Per això el No-res avança cada dia més.
A: Què és el No-res?
G: El buit que queda. Com una cega desesperació que destrueix aquest món. Jo l’odio i per això ajudo el No-res.
A: Per què?
G: Perquè les persones que no tenen cap esperança són fàcils de dominar. I qui té el domini, té el poder.
Va ser aquesta forma tan senzilla, tan genuïnament simple, d’assimilar la conversa entre dos personatges de ficció i traslladar-la a la realitat, d’entendre l’essència de tot plegat; va ser la manera de veure-ho des dels ulls d’un infant, el que m’ha fet agafar força. Força per plantar cara al No-res, a la “Nada”, per no perdre l’esperança. Per anar amb el cap ben alt i preguntar sense embuts: qui són els terroristes? Nosaltres? No.
(*) Iru és membre de la Kasa de la Muntanya.
municipilliure 