Tal va ser la bufetada que inclús els empresaris, en certa manera, van copiar la forma organitzativa de la CNT. Unint-se sota un mateix paraigües de defensa dels privilegis dels patrons i creant els sindicats lliures (pistolers de la patronal) que tantes desgracies van portar a la nostra classe.
Avui en dia, tot i que, encara gaudim de molts dels drets i millores laborals que vam arrancar al llarg del segle XX, les condicions materials de les persones treballadores poc a poc han anat empitjorant. Des de que el capitalisme neoliberal va començar a ser hegemònic, vam començar a retrocedir. Sota la falsa il·lusió del crèdit fàcil i jornades de treball llarguíssimes, el mite de la classe mitja es va instal·lar a les llars treballadores. Aznar i els fatídics anys de la majoria absoluta del PP van ser l’estocada final a una classe treballadora cada cop més desorganitza i adormida. Anys de propaganda individualista van fer-nos perdre la majoria dels llaços comunitaris de classe, acomplexant-nos als joves de barris i pobles populars. On, ho et creies classe mitja, o queies en la falsa caricatura del macarrisme, la droga i la delinqüència, en el que molts joves de barri vam caure.
I així ens ha anat. Jo, que soc d’una generació que ja vam créixer trobant les primeres feines a ETT’s, el canviar constantment de feina em sembla normal. De fet la inseguretat és la normalitat. No arribar a final de mes és la normalitat. Passar fred al menjador de casa per no encendre l’estufa és normalitat. Compartir pis als 30 i pico, és l’asfixiant normalitat.
Sota aquesta realitat que viu bona part de la població, sobretot la nascuda a partir dels 80, és des d’on hem de construir una nova estratègia sindical, que respongui també a aquestes necessitats. No podem tenir por a provar altres formes organitzatives. Potser algunes basant-nos més en la unitat intersectorial dins de grans centres de treball amb diferents empreses. D’altres potser treballant des de la proximitat del barri o poble. Entendre que hi ha opressions afegides, com la raça o gènere amb les quals hem de sumar. Qui sap? Ens falta pensar molt i parlar molt. Dins i fora el sindicat. Per trobar una estratègia on totes ens hi trobem. On totes sumem.
Perquè quedar-se tancats al sindicat, creien que la societat és estúpida per no organitzar-se, és romandre al museu. No reorganitzar-se per fer front al capitalisme de l’era digital, la temporalitat i les desigualtats, és acceptar que estem derrotats. No sortir dels espais de confort de l’esquerra i estar braç a braç amb la gent dels barris i pobles obrers és deixar pas a l’extrema dreta.
municipilliure 