Ahir, avui, demà.

FeaturedAhir, avui, demà.
El 5 de febrer ha fet 100 anys de l’inici de la vaga de la Canadenca. 100 anys es diu ràpid. 100 anys que es va guanyar la jornada de 8h, 100 anys on les estratègies decidides al Congres de Sants van donar els seus fruits, on es va demostrar la poder dels sindicats unificats,  i la solidaritat entre rams com a força multiplicada que impactà als nassos de la patronal.

Tal va ser la bufetada que inclús els empresaris, en certa manera, van copiar la forma organitzativa de la CNT. Unint-se sota un mateix paraigües de defensa dels privilegis dels patrons i creant els sindicats lliures (pistolers de la patronal) que tantes desgracies van portar a la nostra classe.

800px-Justicia_social_para_nuestro_pueblo_ahora.jpg

Avui en dia, tot i que, encara gaudim de molts dels drets i millores laborals que vam arrancar al llarg del segle XX, les condicions materials de les persones treballadores poc a poc han anat empitjorant. Des de que el capitalisme neoliberal va començar a ser hegemònic, vam  començar a retrocedir. Sota la falsa il·lusió del crèdit fàcil i jornades de treball llarguíssimes, el mite de la classe mitja es va instal·lar a les llars treballadores. Aznar i els fatídics anys de la majoria absoluta del PP van ser l’estocada final a una classe treballadora cada cop més desorganitza i adormida. Anys de propaganda individualista van fer-nos perdre la majoria dels llaços comunitaris de classe, acomplexant-nos als joves de barris i pobles populars. On, ho et creies classe mitja, o queies en la falsa caricatura del macarrisme, la droga i la delinqüència, en el que molts joves de barri vam caure.

I així ens ha anat. Jo, que soc d’una generació que ja vam créixer trobant les primeres feines a ETT’s, el canviar constantment de feina em sembla normal. De fet la inseguretat és la normalitat. No arribar a final de mes és la normalitat. Passar fred al menjador de casa per no encendre l’estufa és normalitat. Compartir pis als 30 i pico, és l’asfixiant normalitat.

Sota aquesta realitat que viu bona part de la població, sobretot la nascuda a partir dels 80, és des d’on hem de construir una nova estratègia sindical, que respongui també a aquestes necessitats. No podem tenir por a provar altres formes organitzatives. Potser algunes basant-nos més en la unitat intersectorial dins de grans centres de treball amb diferents empreses. D’altres potser treballant des de la proximitat del barri o poble. Entendre que hi ha opressions afegides, com la raça o gènere amb les quals hem de sumar.  Qui sap? Ens falta pensar molt i parlar molt. Dins i fora el sindicat. Per trobar una estratègia on totes ens hi trobem. On totes sumem.

Perquè quedar-se tancats al sindicat, creien que la societat és estúpida per no organitzar-se, és romandre al museu. No reorganitzar-se per fer front al capitalisme de l’era digital, la temporalitat i  les desigualtats, és acceptar que estem derrotats. No sortir dels espais de confort de l’esquerra i estar braç a braç amb la gent dels barris i pobles obrers és deixar pas a l’extrema dreta.