Recordem.

Demà moltes treballadores haurem de tornar a la feina, moltes amuntegades en vagons i autobusos d’un transport públic del tot insuficient. Haurem de posar-nos a treballar amb els nostres companys i companyes, amb mesures de seguretat segurament insuficients. Pel simple fet que no hi ha EPIS, no hi ha mascaretes per a totes, de les que realment protegeixen. No n’hi ha ni pels nostres sanitaris imagineu-vos per a totes les treballadores…

Demà patirem perquè no sabrem si estem contagiant als companys o ens estan podent contagiar, i nosaltres portar-ho a les nostres llars.
Patirem perquè tenim un govern, que prima l’economia per davant de la salut. Un govern que cedeix davant les pressions de la CEOE, i que ignora als epidemiòlegs. Un govern que s’agenolla davant els xantatges de l’IBEX i que ignora les recomanacions dels experts sanitaris. Un govern que té més por de les amenaces dels tecnòcrates economistes, que de les advertències del ECDC (Centro Europeo para la Prevención y Control de Enfermedades).

 

 

És igual que des dels hospitals estiguin avisant que s’està treballant sense les mesures de seguretat apropiades i que s’està sotmetent a una prova d’estres i sobre esforç als treballadors. És igual que molts d’ells s’estiguin infectant. És igual que sanitat no reconeguin que els sanitaris no estan treballant amb els EPIS adequats, tothom o sap, perquè el problema és que no hi ha EPIS per tothom. I la nostra indústria en desmantellament i deslocalització des de fa dècades, és incapaç de cobrir ni el mínim de les nostres necessitats ara mateix. És igual l’exemplificant massacre de Palerm on les pressions de la patronal i la connivència de polítics i empresaris, van evitar l’aturada productiva i ara els morts es conten a milers. Els és igual perquè per a ells som números, números d’una estadística, som beneficis o números vermells per a les empreses. Si no, no s’entén que demà ens tornin a fer treballar.

Així i tot sé que ens en sortirem, com se n’estan sortint els milers de treballadors i treballadores de la sanitat, de l’alimentació o el transport que ens han sostingut com a societat durant aquests dies. Ens en sortirem perquè sé que la ciència i la medicina posaran de la seva part per acabar amb aquest virus. Només espero que tinguem memòria, i quan tot això passi no oblidem el veritable rostre del poder un cop li han caigut les caretes. I recordem un poder empresarial que s’ha deslliurat de pagar baixes a través de les mútues hi ha carregat tot el pes a la seguretat social. Un empresariat que tot i tenir beneficis milionaris no ha dubtat en aplicar ERTOS a milers i milers de treballadores per no fer-se càrrec dels seus sous. Recordem els polítics que porten retallant la sanitat pública una dècada i no s’han atrevit a dir «ens vam equivocar». Recordem uns polítics que han cedit a les pressions del poder econòmic, avantposant els beneficis a la vida. Recordem qui s’ha pogut fer dues proves del Covid-19 i no n’ha tingut per als treballadors dels hospitals.

Quan tot això passi, recordem qui ha estat al peu del canó, qui ens ha sostingut aquests dies, I recordem qui ha mirat pels seus interessos i prou.

La Força dels Barris

Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.

El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.

Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.

Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.

Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.

És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.

Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.

Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.

 

Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.

*Text publicat originalment a la revista Carrer de la FAVB.

La pinça de la precarietat i els lloguers.

Fa com tres mesos que estic buscant un lloc on anar a viure jo i les meves dues filles. Innocent de mi, em pensava que tampoc seria tan difícil. Tinc una feina fixe, treballo 40 h setmanals, cobro 1100 € i no tinc gaires despeses. Però després d’anar a veure com 10 pisos pel meu barri, la majoria caus per rates amb una o dues habitacions a 700-900 €, començo buscar més als voltants, lluny de l’escola de les nenes però, en teoria, en barris més econòmics. La sorpresa és que la dinàmica és la mateixa: Cues de 10 persones per veure pisos de 30-50 m2, els més econòmics a 650 € els més cars fins a 860 €. Els dies van anar passant i al veure que no sortiria el «xollo» o la «oportunitat» que esperava, assumeixo que m’hauré de gastar 700 €, un 64% del meu sou, només en el lloguer de l’habitatge. Assumeixo que el meu poder adquisitiu s’envà a la merda i que ens haurem d’estrènyer el cinturó.

La meva sorpresa tornar a venir al veure que m’he de presentar a les agències amb la meva carpeteta amb les nòmines, papers varis i una còpia d’un extracte bancari amb 2400 € per demostrar que puc pagar 3 mesos per avançat, 2 de fiança + 1 mes per a la immobiliària i fer una espècie d’entrevista de treball on em pregunten perquè vull anar a viure allà, si pago manutenció de les nenes, si tinc crèdits amb entitats bancàries o si rebo ajuda econòmica d’algun familiar. Després de presentar-me a 4 d’aquestes entrevistes, passen els dies o inclús les setmanes i ningú em diu res. Fins que em decideixo a trucar a l’agència d’un dels pisos, i demanar si ja sabien si em llogaven el pis o no, la persona que contesta, després d’uns minuts consultant l’ordinador, em diu que no, que ja està llogat, jo li contesto que ja van quatre pisos que intento llogar i que ningú ni tan sols em contesta, i ella em respon amb molta sinceritat que «hombre un chico solo con ese sueldo no tiene muchas posiblidades, los abogados tienen mucha mas seguridad con las parejitas».

Entesos, la qüestió és que ni que vulgui pagar més de la meitat del meu sou puc llogar un pis per mi i les meves filles. Aleshores és quan començo a investigar i creuar dades sobre salaris i preus de l’habitatge i dels subministraments mínims com aigua i llum. La sorpresa és tremenda, la pinça que ens fan a la classe treballadora amb els salaris i els preus de l’habitatge és brutal. Despossessió i reducció del poder adquisitiu, ens condemnen a la pobresa.

Els salaris no han pujat res des de la baixada de la crisi 2008-2009. De 24.449,12 € de salari brut anual el 2010, a 24.454,64 el 2016 (últimes dades que he trobat). Durant el mateix temps, l’índex de preus de consum pagar (IPC) ha pujat un 12,7% a Catalunya, i el més fort és que l’increment del preu de lloguer a Barcelona els darrers quatre anys ha estat d’un 29,7% deixant el preu mitjà a 13,19 €/m2.
Si tenim en compte que quasi la meitat de la població a Barcelona viu en regim de lloguer, un 42% i que d’aquesta un 44% dedica més del 40% dels ingressos al pagament de l’habitatge, ens resulta que gairebé un quart de la població de la capital catalana està sent desposseïda i empobrida.

 

 

Aterrant les dades a la vida real significa, que la meitat dels treballadors de Catalunya, cobren al mes menys de 1200 € nets. I si analitzem la «bretxa» salarial de la dona, aquesta xifra baixa a un 1040€. Que a la capital on resideix la meitat de la població, un 60,9% dedica més del 40% dels ingressos familiars al pagament de l’habitatge sigui lloguer o hipoteca. Això vol dir que mooolta gent viu amb moooolt poc per afrontar les despeses quotidianes i que molts altres s’estan forrant a la nostra cara. No és possible que un treballador a jornada completa no es pugui mantenir a si mateix.
Els beneficis empresarials s’han doblat en els últims 6 anys mentre que els salaris s’han estancat. El 10% de la població més rica d’Espanya acumula el 57% de la riquesa i l’1% més ric acumula un quart de la riquesa del país. Es pot dir més alt però no més clar, ens estan robant a la cara. La gran lliçó històrica, és que l’única manera de revertir la pobresa de les classes treballadores i la usura dels poderosos és l’organització de base. Aquells que no tenim res més que les nostres mans i el nostre cap per sobreviure, necessitem el sindicalisme laboral a la feina i la unió dels llogaters a l’habitatge. Aquesta ha de ser la nostra pinça als que s’aprofiten de nosaltres dia rere dia.

*Dades extretes de IDESCAT, Departament d’Estadística i Difusió de Dades i l’informe d’Intermón Oxfam 2017.

Text publicat originalment a la Revista Catalunya.

Ahir, avui, demà.

El 5 de febrer ha fet 100 anys de l’inici de la vaga de la Canadenca. 100 anys es diu ràpid. 100 anys que es va guanyar la jornada de 8h, 100 anys on les estratègies decidides al Congres de Sants van donar els seus fruits, on es va demostrar la poder dels sindicats unificats,  i la solidaritat entre rams com a força multiplicada que impactà als nassos de la patronal.

Tal va ser la bufetada que inclús els empresaris, en certa manera, van copiar la forma organitzativa de la CNT. Unint-se sota un mateix paraigües de defensa dels privilegis dels patrons i creant els sindicats lliures (pistolers de la patronal) que tantes desgracies van portar a la nostra classe.

Avui en dia, tot i que, encara gaudim de molts dels drets i millores laborals que vam arrancar al llarg del segle XX, les condicions materials de les persones treballadores poc a poc han anat empitjorant. Des de que el capitalisme neoliberal va començar a ser hegemònic, vam  començar a retrocedir. Sota la falsa il·lusió del crèdit fàcil i jornades de treball llarguíssimes, el mite de la classe mitja es va instal·lar a les llars treballadores. Aznar i els fatídics anys de la majoria absoluta del PP van ser l’estocada final a una classe treballadora cada cop més desorganitza i adormida. Anys de propaganda individualista van fer-nos perdre la majoria dels llaços comunitaris de classe, acomplexant-nos als joves de barris i pobles populars. On, ho et creies classe mitja, o queies en la falsa caricatura del macarrisme, la droga i la delinqüència, en el que molts joves de barri vam caure.

I així ens ha anat. Jo, que soc d’una generació que ja vam créixer trobant les primeres feines a ETT’s, el canviar constantment de feina em sembla normal. De fet la inseguretat és la normalitat. No arribar a final de mes és la normalitat. Passar fred al menjador de casa per no encendre l’estufa és normalitat. Compartir pis als 30 i pico, és l’asfixiant normalitat.

Sota aquesta realitat que viu bona part de la població, sobretot la nascuda a partir dels 80, és des d’on hem de construir una nova estratègia sindical, que respongui també a aquestes necessitats. No podem tenir por a provar altres formes organitzatives. Potser algunes basant-nos més en la unitat intersectorial dins de grans centres de treball amb diferents empreses. D’altres potser treballant des de la proximitat del barri o poble. Entendre que hi ha opressions afegides, com la raça o gènere amb les quals hem de sumar.  Qui sap? Ens falta pensar molt i parlar molt. Dins i fora el sindicat. Per trobar una estratègia on totes ens hi trobem. On totes sumem.

Perquè quedar-se tancats al sindicat, creien que la societat és estúpida per no organitzar-se, és romandre al museu. No reorganitzar-se per fer front al capitalisme de l’era digital, la temporalitat i  les desigualtats, és acceptar que estem derrotats. No sortir dels espais de confort de l’esquerra i estar braç a braç amb la gent dels barris i pobles obrers és deixar pas a l’extrema dreta.

Marxem a viure a un altre barri?

Marxem a viure a un altre barri?

A Vallcarca i voltants no hi ha gaires desnonaments. Segons districte cap. Pel que nosaltres sabem algun n’hi ha agut, al C. Sant Eudald o a Mare de deu del coll, per exemple. I aparentment el problema de l’habitatge no és crític, no està a l’ordre del dia, la gent no en parla en excés i no és una gran preocupació de les veïnes. Si que es veritat, que es va sentint per aquí i per allà que han pujat el lloguer de no se qui, que a l’Albert li han pujat el lloguer 250€, que el pis de la Aida li han pujat 180€ però que poden pagar-ho. O també ens arriba que la família de la Liliana ha marxat a viure al Carmel perquè no pot assumir la pujada però seguiran al cole, que la Sandra i els nens han marxat a viure fora perquè no li renoven el contracte, etc, etc. D’aquestes darreres històries és del que vull parlar.

Desnonaments, «deshaucios» com els de la PAH, al barri no en tenim, ok. Però el que si que tenim és un flux constant de gent que ha de marxar del barri, perquè no vol, o no pot pagar el preu de l’habitatge. Aquest moviments de persones i famílies, se’ls anomena DESNONAMENTS INVISIBLES. I són l’avantsala dels desnonaments reals.

 

Si mirem estadístiques, veiem que a Vallcarca, els preus del lloguer han augmentat sense parar de 660,75€ l’any 2013 a 787,70 el 2016. I si mirem el darrer any en plantem en l’esgarrifosa xifra de 910,93€ de mitjana per un pis*.

Si ens posem a mirar els portals immobiliaris, les dades encara són pitjors. Els pisos més barats són de 800€ i no solen passar dels 50m2, trobant mes de 24 pisos entre 1300 i 2500€. El preu mitja segons el portal idealista.com es 17,11 eur/m². Si mires la web habitaclia.com, els 20 pisos en lloguer al casc antic de Vallcarca trobem una mitjana de 1299€, sent el pis més econòmic el famós exemple de C. Argentera 10, que de costar 450€ el 2016 ha passat a 850€ aquest abril.

 

 

El que ens està passant als nostres carrers, és que ja ha arribat la gran ona expansiva de la pujada de preus i posterior expulsió de veïnat dels barris del centre de Barcelona. No ho dic jo no és una suposició. Ho diuen el preus de l’habitatge, ho diuen les cues de gent visitant els pisos que fa 4 anys ningú en pagaria mes de 500€, ho diuen les estadístiques municipals. L’any 2014 el preu mitja dels pisos de Vallcarca estava a 22,75€ per sota de la mitjana de la ciutat, a finals del 2017 superàvem la mitjana amb 33,65€.

El problema ja es aquí, i si volem quedar-nos al nostres barris, si no volem acar invertint la major part del nostre sou en pagar l’habitatge, haurem de fer alguna cosa. Hem d’explicar als amics i familiars, a la feina i a l’escola el que està passant, crear entre tots un clima de solidaritat per tal d’empoderar al màxim de veïns que no vulguin marxar. Al llarg d’aquest any 2018 seran milers de veïns llogaters els que hauran de renovar el contracte. Tinguem o no problemes hem de entomar això com un problema comú de empobriment de les classes populars i treballadores.

La hegemonia del discurs neo-liberal omnipresent a la majoria dels mitjans i televisions, ha creat una societat acrítica, on hem cregut que els factors econòmics són com la climatologia – avui plou, demà em pugen el lloguer, fa sol – els salaris baixen. Però algunes noticies i beneficis fiscals executats pel govern en diuen que tot plegat un pla, molt ben dissenyat pels grans operadors de capital amb la complicitat dels govern, per xuclar-nos els diners.

 

 

Ara el problema que tenim és que molta de la gent amb problemes d’habitatge, se sent sola, no es sent segura per plantar cara a la propietat. Moltes decideixen fer les maletes i marxar a altres llocs més econòmics, sense ni tan sols intentar aixecar la veu. Si no ho aturem, el que passarà es que aquests barris i pobles, ara , més econòmics, també augmentaran de preu, doncs l’ona expansiva de la gentrificació seguirà ampliant el radi d’actuació. Engreixant més els comptes bancaris de la classe propietària a base de invertir més diners dels nostres salaris en tenir un sostre on viure.

Animem des d’aquestes línies i des de la Comissió d’Habitatge de Vallcarca, a apropar-se i compartir les problemàtiques, per tal de cercar una solució. Sovint una carta, una reunió o una acció informativa, fan que la propietat renunciï o redueixi la pujada. Ajudem-nos! Quedem-nos.

 

La Força dels Barris

Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.

El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.

Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.

Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.

Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.

És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.

Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.

Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.

Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.

 

Publicat originalment a la revista Carrer de la FAVB

El dilema de la Gentrificació Verda

“Hay que mejorar la calidad ambiental de los barrios, verdificarlos, però no a qualquier precio” Las ciudades más verdes se vuelven más injustas. Publico 24-7-2016.

https://t.co/LIGXOa9r8Q

Aquest article reflexa el dilema que crec que estem tenint persones implicades en la lluita per a un barri millor a Vallcarca. Estem intentant construir un barri més humà, més sa, física i socialment parlant. Preservant l’esperit de barri/poble que l’ha caracteritzat. Promovent el comerç local i de proximitat amb la possibilitat de baixos negoci amb habitatge al primer pis. Amb zones verdes i espai públic per a fomentar l’esperit comunitari. Amb blocs i cases ecològiques, aïllades tèrmicament per a prevenir la pobresa energètica i disminuir el consum d’energia, amb re-aprofitament d’aigues, que aprofitin l’energia solar, etc, etc. En definitiva, cases preparades per als nous temps. Aspectes amb els que no hi puc estar més d’acord.

Ara, si aconseguim aquest model de barri per al que tant estem lluitat, Quin serà el preu dels habitatges que si construeixin? Qui se’ls podrà permetre? Si seguim amb el model de protecció oficial actual, els pisos de propietat als 10 anys deixen d’estar regulats i van a preu de mercat.

Per altra banda està el tema de la mixtura de classes en un mateix barri. Estudis i teories dels països baixos i nòrdics, diuen que fomenta l’ascensor social i prevé la formació de guetos. Des de el meu humil punt de vista, crec, que el que volen prevenir aquestes teories, es la formació de barris obrers, de barris populars, on es desenvolupi altre cop la solidaritat de classe i l’organització popular, que tants mals de cap van donar no fa tants anys. Però bé això ho hauran de dir experts i especialistes, la meva especialitat son els cables i les tuberies.

Per això que exemples com el de l’article enllaçat al principi o molts d’altres ens han de posar en alerta. Doncs penso que la lluita per a la millora del barri, en els temps que ens ha tocat viure, ha d’anar unida inequívocament a una crítica voraç a la gentrificació. Hem de demanar un canvi dràstic en les polítiques d’habitatge. Doncs l’ombra de la gentrificació avança sense que res ni ningú l’aturi, des de la Barceloneta fins a St Antoni, ara pujant cap a Gràcia, serem els següents nosaltres?

 

 

 

Podem i hem de donar suport a l’okupació d’habitatges, però aquesta alternativa és assumida per una petita part de la població i l’hem d’eixamplar. Però també penso en que hauríem d’aprofundir en aspectes com la regulació dels preus del lloguer i el foment d’habitatges en regim de cessió d’us com a eixos de millora per a les classes populars. En definitiva, aspirar a treure l’habitatge del mercat.

Els obrers que lluitaven per la jornada laboral de vuit hores també eren titllats de il·lusos, però al final ho van aconseguir. I no va ser precisament amb bones paraules i passejades. Toca arremangar-se i picar pedra.

Dibuixant un pla.

De que estic parlant.

El desenllaç de Vallcarca és incert. Un barri petit molt actiu social i culturalment, també molt polaritzat amb dues associacions de veïns molt reaccionaries, racistes i anti moviments socials (alternatius com ens anomenen) i un gran problema especulatiu-urbanístic que ha sumit el barri en la degradació absoluta, la zona zero que alguns li diuen.

Jo proposo algunes mesures i un petit full de ruta per abordar entre totes un debat i unes practiques que ens portin a millorar la situació i aglutinar més forces. Una proposta per esdevenir moviment popular, per a construir la resistència aquí i ara.

En primer lloc crec que l’Assemblea de Barri de Vallcarca (ABV), ha de ser l’espai de confluència de persones i col·lectius del barri on posem en comú les línies d’actuació. Ha de ser l’interlocutor vàlid amb els diferents poders, com ajuntament i grans propietaris, si anem cada col·lectiu pel seu cantó, no farem res i se’ns pixaran a la cara. I si actuem sols sense coordinació i sense parlar amb ningú ja sabem que no ens porta enlloc. Per altra banda l’Assemblea ha de tenir voluntat de contrapoder, d’associació de veïns del Segle XXI, d’institució del barri, àgil dinàmica i popular.

Per a consolidar això, s’ha de començar a trencar aquesta mania de intentar anar per separat i buscar ser l’interlocutor vàlid davant de l’ajuntament que tenen algunes persones al barri i s’ha de parlar i estructurar molt bé el funcionament i objectius del barri i la seva plasmació a l’assemblea de barri.

Crec que la ABV ha de tenir vocació de contrapoder, primer normalitzar-nos com a força veïnal, si fa falta construir una plataforma legal a part, per si la necessitem. I en segon lloc si tot ens va bé, i a llarg plaç, actuar com a contrapoder real al barri, intentar ser la nova institució popular.

Un espai

En primer lloc hem de tenir un espai de socialització i comunicació de l’àmbit polític i social de Vallcarca obert a tothom, una espècie de casal, associació de veïns on tothom se’l faci seu. Que no s’identifiqui com el xirnguito de uns o altres. Un espai comú on trobar-nos i parlar les coses, un espai on dur a terme les diferents reunions i activitats que precisem i també un espai de relació més informal i cordial entre veïnes.

Jo em plantejaria que Can Carol fos aquest espai a llarg plaç. Demanaria la reconstrucció o els diners per a que o gestionem nosaltres, però no podem assumir aquesta nosaltres mateixos sense diners o recursos exteriors.

Mentrestant no s’aconsegueix Can Carol, condicionaria un altre espai per a que fes aquesta funció.

Per altra banda, consolidaria en la mesura que podem, els altes espais socials aconseguits com mesura de pressió cap a possibles enderrocs o expropiacions.  De baix a dalt, La Reina, la Old School, L’ateneu de Vallcarca, l’Hort Autogestionat i la Pl Farigola-Can Carol.

Pa, sostre i treball.

També, per enfortir el llaços de barri, i visibilitat-nos com a força real al barri, crec que hauríem d’abordar des del suport mutu, la solidaritat i l’acció directa, la triada típica de la social democràcia, pa, treball i sostre.

M’explico. En l’àmbit laboral, en un barri quasi totalment absorbit pel sector serveis, hauríem de posar en funcionament una estructura de defensa laboral davant la precarietat o el abusos de la patronal. Proposo una comissió laboral de l’assemblea de barri, un sindicat autònom de barri o que algun sindicat amb forta implantació a Vallcarca (??) conformi un grup de barri. Sigui el que sigui, sempre amb vocació social i d’obertura al barri. La dinàmica la imagino amb un espai d’assessorament laboral, i un grup de suport a gent del barri que pugi tenir problemes laborals tant dins o fora d’ell, articulant entre tots l’espai de solidaritat i pressionant a l’empresa o explotador de torn fins aconseguir la victòria. Tenim forces exemples que parlen d’aquest tema i no farem res mes que el que feia la CNT de principis del segle XX

El tema habitacional crec que és força més complexe a Vallcarca i s’hauria d’abordar des de diferents fronts. Per començar crec que hauríem d’intentar crear una comissió d’habitatge que fes front a desallotjaments, desnonaments i temes relacionats amb la pobresa energètica. Podem fer-ho en plan comissió d’habitatge, oficina d’habitatge o simplement muntar una PAH Vallcarca que tindríem el renom ja fet i ens estalviaríem molta feina en difusió i explicar el projecte.

Per altre banda el tema de la reconstrucció del barri es un tema molt sensible, i si volem que el lema prou enderrocs es compleixi ja podem anar agrupant forces i plantejar-nos plans de resistència perquè si no estem perduts.

Pel que fa a la reconstrucció crec que s’esta fent molt bona feina en el pla urbanístic alternatiu en el que estem treballant. Però si no tenim força per imposar-nos no ens faran cas en res i per altra banda, crec que en la política s’ha d’aprendre a cedir en algunes coses per poder guanyar-ne d’altres, la negociació és inevitable i tal com estem no podem aspirar a demanar-ho tot mentre no som res.

Una proposta concreta és que la reconstrucció no porti gentrificació al barri, tots sabem que els barris nous agraden al rics i mes si estan plantejats en termes eco-sostenibles, per això reclamaria uns habitatges de protecció oficial reals on els preus siguin realment populars. Però no se molt be com encarar aquesta demanda encara.

EL tema del Pa… tot i que sembla que sigui un tema més o menys assegurat al barri, el que jo proposo és fer una espècie d’economat on podem adquirir aliments i productes de qualitat, de proximitat i si pots ser produïts en cooperatives, a preus populars. Tenim contactes amb gent que planta camps, que fa pa, cervesa, vi, ous, mel… que podríem oferir a l’economat, tot fomentant una altra economia, mostrant que hi ha alternatives i apropant l’horitzó del canvi a tothom.

Comunicació.

Indiscutible, també considero, la necessitat de formes de comunicació amb l’exterior, per explicar el nostre relat sobre els esdeveniments i lluites del barri, per fer escoltar la nostra visió. Em de generar canals de comunicació cap a la gent del barri per explicar el conflicte, per explicar els nostres projectes, per crear contra-hegemonia al discurs capitalista-individualista imperant.

Necessitem un portal web on es calendaritzin les activitats de barri, i on es puguin penjar articles referents a les lluites del barri i enllaços als diferents projectes, assemblees o comissions. I per altra banda necessitem una revista, de tall comunicatiu molt ambiciós, que ho pugui llegir un ampli ventall de persones del barri i on expliquem des de zero el nostre projecte de barri.

Això es un esbós, una aportació, enteneu que és la meva forma de veure les coses i entenc que cada persona tindrà les seves propostes i visions. Entenc que aquest tipus de propostes poden tardar anys en aplicar-se, imagino entre 5 i 10 si tot anés bé, però si realment volem solucions col·lectives als problemes reals em de fer un pas més. Parlem i poc a poc apliquem el que creiem necessari. Però fem-ho.