Aquest 27S he votat per primer cop en la meva vida.
Si, com a llibertari no m’havia interessat mai el tema, però aquest cop ho vaig fer. I explicaré perquè ho vaig fer.
En primer lloc ho vaig fer per la meva Santa Mare, incansable de les lluites, i ara que no ha de treballar, entregada a la causa de independència, feminisme i socialisme. “Vamos” que ma mare és de la CUP.
En segon lloc o vaig fer perquè vaig creure’m el plebiscit, creia que si s’arribava en vots i escons a una majoria, el camí cap a la independència era imparable i la idea de trencar l’Estat Espanyol m’omplia de joia. Si, crec que com a llibertari el fet de “trencar” Espanya em beneficiava, obria una escletxa al canvi, obria un bri de llum en la meva ment i espero que en la de moltes més persones. El fet de trencar amb la constitució amb les normes i paràmetres establerts després de la transició, podria generar algun tipus d’esperança en que tot pot canviar, que res és per sempre. Quelcom gravat al nostre cervell amb martell i escarpa, gracies al mass media i a la transmissió de pessimisme dels nostres avis i pares, desencantats de les lluites després del “tornem a casa” dels principis dels 80, o simplement espantats per la repressió sempre ens recomanaren no ficar-nos en política, perquè: -no porta enlloc-.
Potser si hagéssim aconseguit ser majoria i finalment la independència, el nou “estat propi” seria igual o pitjor. Potser ultra-nacionalista i patriòtic. Imagino moltes de les cases de Catalunya amb banderes penjades dalt de llargs màstils al més pur estil nord americà. Potser seriem un petit règim demòcrata-neolliberal, on la societat del benestar tornés i la lluites socials tornessin a un llarg període de hibernació i el capitalisme seguis el seu rumb imparable fins el colapse ecològic-econòmic-social final.
Això en el supòsit més catastrofista. En el més positiu, posem que.., la governabilitat del nou estat es fa impossible, la nova constitució es fa difícil d’aprovar, i mentrestant la consciència de classe augmenta i la situació social s’escalfa ràpidament. Per pacificar la situació es concedeixen victòries parcials als moviments revolucionaris i aquests, lluny de parar, s’envalentonen i tensen més la corda. La ciutat esdevé altre cop una rosa de foc, caòtica i ingovernable. Mentre els municipis adquireixen més autonomia i llibertats polítiques per decidir sobre els seus assumptes (dret a decidir) i la democràcia directa s’implanta a diversos municipis, tot conduint a la redistribució de terres, mitjans de producció i habitatges per decisió popular. Alguns d’aquests municipis governats per assemblees o consells populars (governem-nos), decideixen ajudar-se amb alguns de veïns per millorar les seves condicions de vida i assegurar-se les seves necessitats bàsiques, des del suport mutu i la lliure federació. Poc a poc es comencen a aglutinar més municipis i zones rurals de la Catalunya central i Girona, desencadenant la Federació de Municipis Lliures de Catalunya, on milícies populars, s’encarreguen de garantir la seguretat i la pau de les intrusions del gobern central de Bcn o de màfies explotadores, garantint la igualtat i la llibertat a les zones alliberades.
XXXXXXYYZZZYYYZZZ/()?¿!”!%$X Para Iru para que se t’en va l’olla>>>>>>>>>>centrem-nos.
Bé potser m’estava posant massa optimista amb la independència…. si escric aquí és per treure tot un seguit de pensaments i així després dormo més tranquil, disculpeu.
Tornem a la realitat. La fosca realitat ens diu que no hi ha hagut majoria per a declarar la independència i que pel que sembla, tindrem com a mínim quatre anys més de “processisme”, retallades i democracia capitalista per la vena.
Potser el meu pecat electoral a sigut en va, i les esperances de canvi que albergava han desaparegut, com un ninja sota la bomba de fum, però per altre banda estic content, perquè m’ha fet sentir que trencava amb els dogmes de l’anarquisme, m’ha fet sentir que poc a poc estem destruint el dogmatisme que immobilitzava el moviment els últims temps. I em fa sentir que estem més a prop de construir un moviment revolucionari contemporani, digne dels seus temps, on els vells dogmes i etiquetes quedin enrere, per donar pas a propostes més pragmàtiques i assumibles per tothom.
El futur és incert però el capitalisme està arribant a un final de cicle (m’ho a dit una bruixa) així que preparem-nos perquè no sigui pitjor que el que estem patint ara. Voteu o no, voteu a qui voteu, allò més important és el que feu els 364 dies restants.
Camarades: A Currar.
municipilliure 