La pinça de la precarietat i els lloguers.

DestacatLa pinça de la precarietat i els lloguers.

Fa com tres mesos que estic buscant un lloc on anar a viure jo i les meves dues filles. Innocent de mi, em pensava que tampoc seria tan difícil. Tinc una feina fixe, treballo 40 h setmanals, cobro 1100 € i no tinc gaires despeses. Però després d’anar a veure com 10 pisos pel meu barri, la majoria caus per rates amb una o dues habitacions a 700-900 €, començo buscar més als voltants, lluny de l’escola de les nenes però, en teoria, en barris més econòmics. La sorpresa és que la dinàmica és la mateixa: Cues de 10 persones per veure pisos de 30-50 m2, els més econòmics a 650 € els més cars fins a 860 €. Els dies van anar passant i al veure que no sortiria el «xollo» o la «oportunitat» que esperava, assumeixo que m’hauré de gastar 700 €, un 64% del meu sou, només en el lloguer de l’habitatge. Assumeixo que el meu poder adquisitiu s’envà a la merda i que ens haurem d’estrènyer el cinturó.

tenalles1(1)
La meva sorpresa tornar a venir al veure que m’he de presentar a les agències amb la meva carpeteta amb les nòmines, papers varis i una còpia d’un extracte bancari amb 2400 € per demostrar que puc pagar 3 mesos per avançat, 2 de fiança + 1 mes per a la immobiliària i fer una espècie d’entrevista de treball on em pregunten perquè vull anar a viure allà, si pago manutenció de les nenes, si tinc crèdits amb entitats bancàries o si rebo ajuda econòmica d’algun familiar. Després de presentar-me a 4 d’aquestes entrevistes, passen els dies o inclús les setmanes i ningú em diu res. Fins que em decideixo a trucar a l’agència d’un dels pisos, i demanar si ja sabien si em llogaven el pis o no, la persona que contesta, després d’uns minuts consultant l’ordinador, em diu que no, que ja està llogat, jo li contesto que ja van quatre pisos que intento llogar i que ningú ni tan sols em contesta, i ella em respon amb molta sinceritat que «hombre un chico solo con ese sueldo no tiene muchas posiblidades, los abogados tienen mucha mas seguridad con las parejitas».

Entesos, la qüestió és que ni que vulgui pagar més de la meitat del meu sou puc llogar un pis per mi i les meves filles. Aleshores és quan començo a investigar i creuar dades sobre salaris i preus de l’habitatge i dels subministraments mínims com aigua i llum. La sorpresa és tremenda, la pinça que ens fan a la classe treballadora amb els salaris i els preus de l’habitatge és brutal. Despossessió i reducció del poder adquisitiu, ens condemnen a la pobresa.

Els salaris no han pujat res des de la baixada de la crisi 2008-2009. De 24.449,12 € de salari brut anual el 2010, a 24.454,64 el 2016 (últimes dades que he trobat). Durant el mateix temps, l’índex de preus de consum pagar (IPC) ha pujat un 12,7% a Catalunya, i el més fort és que l’increment del preu de lloguer a Barcelona els darrers quatre anys ha estat d’un 29,7% deixant el preu mitjà a 13,19 €/m2.
Si tenim en compte que quasi la meitat de la població a Barcelona viu en regim de lloguer, un 42% i que d’aquesta un 44% dedica més del 40% dels ingressos al pagament de l’habitatge, ens resulta que gairebé un quart de la població de la capital catalana està sent desposseïda i empobrida.

 

tenalles2

 

Aterrant les dades a la vida real significa, que la meitat dels treballadors de Catalunya, cobren al mes menys de 1200 € nets. I si analitzem la «bretxa» salarial de la dona, aquesta xifra baixa a un 1040€. Que a la capital on resideix la meitat de la població, un 60,9% dedica més del 40% dels ingressos familiars al pagament de l’habitatge sigui lloguer o hipoteca. Això vol dir que mooolta gent viu amb moooolt poc per afrontar les despeses quotidianes i que molts altres s’estan forrant a la nostra cara. No és possible que un treballador a jornada completa no es pugui mantenir a si mateix.
Els beneficis empresarials s’han doblat en els últims 6 anys mentre que els salaris s’han estancat. El 10% de la població més rica d’Espanya acumula el 57% de la riquesa i l’1% més ric acumula un quart de la riquesa del país. Es pot dir més alt però no més clar, ens estan robant a la cara. La gran lliçó històrica, és que l’única manera de revertir la pobresa de les classes treballadores i la usura dels poderosos és l’organització de base. Aquells que no tenim res més que les nostres mans i el nostre cap per sobreviure, necessitem el sindicalisme laboral a la feina i la unió dels llogaters a l’habitatge. Aquesta ha de ser la nostra pinça als que s’aprofiten de nosaltres dia rere dia.

*Dades extretes de IDESCAT, Departament d’Estadística i Difusió de Dades i l’informe d’Intermón Oxfam 2017.

Text publicat originalment a la Revista Catalunya.

Anuncis

Tenim un pais que és la hòstia!

La Solidaritat desplegada en tant poc temps en solidaritat amb el MHP, em fa posar el pels de punta. Quina caçolada tu!!

Els espanyols no podrien haver-ho fet millor, dos dies després de les eleccions per no fer-lo màrtir abans d’hora.

LLibertat a les 3 de CDC.

Solidaritat Joana Ortega, Irene Rigau i Molt Honarable President Mas

Quan la injustícia es fa llei la revolta és un deure!!

 

memmasllibertat

Eleccions 27S, després del pecat què?

Aquest 27S he votat per primer cop en la meva vida.

Si, com a llibertari no m’havia interessat mai el tema, però aquest cop ho vaig fer. I explicaré perquè ho vaig fer.

En primer lloc ho vaig fer per la meva Santa Mare, incansable de les lluites, i ara que no ha de treballar, entregada a la causa de  independència,  feminisme i socialisme. “Vamos” que ma mare és de la CUP.

En segon lloc o vaig fer perquè vaig creure’m el plebiscit, creia que si s’arribava en vots i escons a una majoria, el camí cap a la independència era imparable i la idea de trencar l’Estat Espanyol m’omplia de joia. Si, crec que com a llibertari el fet de “trencar” Espanya em beneficiava, obria una escletxa al canvi, obria un bri de llum en la meva ment i espero que en la de moltes més persones. El fet de trencar amb la constitució amb les normes i paràmetres establerts després de la transició, podria generar algun tipus d’esperança  en que tot pot canviar, que res és per sempre. Quelcom gravat al nostre cervell amb martell i escarpa, gracies al mass media i a la transmissió de pessimisme dels nostres avis i pares, desencantats de les lluites després del “tornem a casa” dels principis dels 80, o simplement espantats per la repressió sempre ens recomanaren no ficar-nos en política, perquè: -no porta enlloc-.

cami

Potser si hagéssim aconseguit ser majoria i finalment la independència, el nou “estat propi” seria igual o pitjor. Potser ultra-nacionalista i patriòtic. Imagino moltes de les cases de Catalunya amb banderes penjades dalt de llargs màstils al més pur estil nord americà.  Potser seriem un petit règim demòcrata-neolliberal, on la societat del benestar tornés i la lluites socials tornessin a un llarg període de hibernació i el capitalisme seguis el seu rumb imparable fins el colapse ecològic-econòmic-social final.

Això en el supòsit més catastrofista. En el més positiu, posem que.., la governabilitat del nou estat es fa impossible, la nova constitució es fa difícil d’aprovar, i mentrestant la consciència de classe augmenta i la situació social s’escalfa ràpidament. Per pacificar la situació es concedeixen victòries parcials als moviments revolucionaris i aquests, lluny de parar, s’envalentonen i tensen més la corda. La ciutat esdevé altre cop una rosa de foc, caòtica i ingovernable. Mentre els municipis adquireixen més autonomia i llibertats polítiques per decidir sobre els seus assumptes (dret a decidir) i la democràcia directa s’implanta a diversos municipis, tot conduint a la redistribució de terres, mitjans de producció i habitatges per decisió popular. Alguns d’aquests municipis governats per assemblees o consells populars (governem-nos), decideixen ajudar-se amb alguns de veïns per millorar les seves condicions de vida i assegurar-se les seves necessitats bàsiques, des del suport mutu i la lliure federació. Poc a poc es comencen a aglutinar més municipis i zones rurals de la Catalunya central i Girona, desencadenant la Federació de Municipis Lliures de Catalunya, on milícies populars, s’encarreguen de garantir la seguretat i la pau de les intrusions del gobern central de Bcn o de màfies explotadores, garantint la igualtat i la llibertat a les zones alliberades.

XXXXXXYYZZZYYYZZZ/()?¿!”!%$X Para Iru para que se t’en va l’olla>>>>>>>>>>centrem-nos.

Bé potser m’estava posant massa optimista amb la independència…. si escric aquí és per treure tot un seguit de pensaments i així després dormo més tranquil, disculpeu.

Tornem a la realitat. La fosca realitat ens diu que no hi ha hagut majoria per a declarar la independència i que pel que sembla, tindrem com a mínim quatre anys més de “processisme”, retallades i democracia capitalista per la vena.

Potser el meu pecat electoral a sigut en va, i les esperances de canvi que albergava han desaparegut, com un ninja sota la bomba de fum, però per altre banda estic content, perquè m’ha fet sentir que trencava amb els dogmes de l’anarquisme, m’ha fet sentir que poc a poc estem destruint el dogmatisme que immobilitzava el moviment els últims temps. I em fa sentir que estem més a prop de construir un moviment revolucionari contemporani, digne dels seus temps, on els vells dogmes i etiquetes quedin enrere, per donar pas a propostes més pragmàtiques i assumibles per tothom.

El futur és incert però el capitalisme està arribant a un final de cicle (m’ho a dit una bruixa) així que preparem-nos perquè no sigui pitjor que el que estem patint ara. Voteu o no, voteu a qui voteu, allò més important és el que feu els 364 dies restants.

Camarades: A Currar.