La Força dels Barris

Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.

El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.

Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.

Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.

Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.

És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.

Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.

Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.

 

Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.

*Text publicat originalment a la revista Carrer de la FAVB.

La Força dels Barris

Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.

El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.

Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.

Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.

Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.

És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.

Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.

Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.

Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.

 

Publicat originalment a la revista Carrer de la FAVB

Dibuixant un pla.

De que estic parlant.

El desenllaç de Vallcarca és incert. Un barri petit molt actiu social i culturalment, també molt polaritzat amb dues associacions de veïns molt reaccionaries, racistes i anti moviments socials (alternatius com ens anomenen) i un gran problema especulatiu-urbanístic que ha sumit el barri en la degradació absoluta, la zona zero que alguns li diuen.

Jo proposo algunes mesures i un petit full de ruta per abordar entre totes un debat i unes practiques que ens portin a millorar la situació i aglutinar més forces. Una proposta per esdevenir moviment popular, per a construir la resistència aquí i ara.

En primer lloc crec que l’Assemblea de Barri de Vallcarca (ABV), ha de ser l’espai de confluència de persones i col·lectius del barri on posem en comú les línies d’actuació. Ha de ser l’interlocutor vàlid amb els diferents poders, com ajuntament i grans propietaris, si anem cada col·lectiu pel seu cantó, no farem res i se’ns pixaran a la cara. I si actuem sols sense coordinació i sense parlar amb ningú ja sabem que no ens porta enlloc. Per altra banda l’Assemblea ha de tenir voluntat de contrapoder, d’associació de veïns del Segle XXI, d’institució del barri, àgil dinàmica i popular.

Per a consolidar això, s’ha de començar a trencar aquesta mania de intentar anar per separat i buscar ser l’interlocutor vàlid davant de l’ajuntament que tenen algunes persones al barri i s’ha de parlar i estructurar molt bé el funcionament i objectius del barri i la seva plasmació a l’assemblea de barri.

Crec que la ABV ha de tenir vocació de contrapoder, primer normalitzar-nos com a força veïnal, si fa falta construir una plataforma legal a part, per si la necessitem. I en segon lloc si tot ens va bé, i a llarg plaç, actuar com a contrapoder real al barri, intentar ser la nova institució popular.

Un espai

En primer lloc hem de tenir un espai de socialització i comunicació de l’àmbit polític i social de Vallcarca obert a tothom, una espècie de casal, associació de veïns on tothom se’l faci seu. Que no s’identifiqui com el xirnguito de uns o altres. Un espai comú on trobar-nos i parlar les coses, un espai on dur a terme les diferents reunions i activitats que precisem i també un espai de relació més informal i cordial entre veïnes.

Jo em plantejaria que Can Carol fos aquest espai a llarg plaç. Demanaria la reconstrucció o els diners per a que o gestionem nosaltres, però no podem assumir aquesta nosaltres mateixos sense diners o recursos exteriors.

Mentrestant no s’aconsegueix Can Carol, condicionaria un altre espai per a que fes aquesta funció.

Per altra banda, consolidaria en la mesura que podem, els altes espais socials aconseguits com mesura de pressió cap a possibles enderrocs o expropiacions.  De baix a dalt, La Reina, la Old School, L’ateneu de Vallcarca, l’Hort Autogestionat i la Pl Farigola-Can Carol.

Pa, sostre i treball.

També, per enfortir el llaços de barri, i visibilitat-nos com a força real al barri, crec que hauríem d’abordar des del suport mutu, la solidaritat i l’acció directa, la triada típica de la social democràcia, pa, treball i sostre.

M’explico. En l’àmbit laboral, en un barri quasi totalment absorbit pel sector serveis, hauríem de posar en funcionament una estructura de defensa laboral davant la precarietat o el abusos de la patronal. Proposo una comissió laboral de l’assemblea de barri, un sindicat autònom de barri o que algun sindicat amb forta implantació a Vallcarca (??) conformi un grup de barri. Sigui el que sigui, sempre amb vocació social i d’obertura al barri. La dinàmica la imagino amb un espai d’assessorament laboral, i un grup de suport a gent del barri que pugi tenir problemes laborals tant dins o fora d’ell, articulant entre tots l’espai de solidaritat i pressionant a l’empresa o explotador de torn fins aconseguir la victòria. Tenim forces exemples que parlen d’aquest tema i no farem res mes que el que feia la CNT de principis del segle XX

El tema habitacional crec que és força més complexe a Vallcarca i s’hauria d’abordar des de diferents fronts. Per començar crec que hauríem d’intentar crear una comissió d’habitatge que fes front a desallotjaments, desnonaments i temes relacionats amb la pobresa energètica. Podem fer-ho en plan comissió d’habitatge, oficina d’habitatge o simplement muntar una PAH Vallcarca que tindríem el renom ja fet i ens estalviaríem molta feina en difusió i explicar el projecte.

Per altre banda el tema de la reconstrucció del barri es un tema molt sensible, i si volem que el lema prou enderrocs es compleixi ja podem anar agrupant forces i plantejar-nos plans de resistència perquè si no estem perduts.

Pel que fa a la reconstrucció crec que s’esta fent molt bona feina en el pla urbanístic alternatiu en el que estem treballant. Però si no tenim força per imposar-nos no ens faran cas en res i per altra banda, crec que en la política s’ha d’aprendre a cedir en algunes coses per poder guanyar-ne d’altres, la negociació és inevitable i tal com estem no podem aspirar a demanar-ho tot mentre no som res.

Una proposta concreta és que la reconstrucció no porti gentrificació al barri, tots sabem que els barris nous agraden al rics i mes si estan plantejats en termes eco-sostenibles, per això reclamaria uns habitatges de protecció oficial reals on els preus siguin realment populars. Però no se molt be com encarar aquesta demanda encara.

EL tema del Pa… tot i que sembla que sigui un tema més o menys assegurat al barri, el que jo proposo és fer una espècie d’economat on podem adquirir aliments i productes de qualitat, de proximitat i si pots ser produïts en cooperatives, a preus populars. Tenim contactes amb gent que planta camps, que fa pa, cervesa, vi, ous, mel… que podríem oferir a l’economat, tot fomentant una altra economia, mostrant que hi ha alternatives i apropant l’horitzó del canvi a tothom.

Comunicació.

Indiscutible, també considero, la necessitat de formes de comunicació amb l’exterior, per explicar el nostre relat sobre els esdeveniments i lluites del barri, per fer escoltar la nostra visió. Em de generar canals de comunicació cap a la gent del barri per explicar el conflicte, per explicar els nostres projectes, per crear contra-hegemonia al discurs capitalista-individualista imperant.

Necessitem un portal web on es calendaritzin les activitats de barri, i on es puguin penjar articles referents a les lluites del barri i enllaços als diferents projectes, assemblees o comissions. I per altra banda necessitem una revista, de tall comunicatiu molt ambiciós, que ho pugui llegir un ampli ventall de persones del barri i on expliquem des de zero el nostre projecte de barri.

Això es un esbós, una aportació, enteneu que és la meva forma de veure les coses i entenc que cada persona tindrà les seves propostes i visions. Entenc que aquest tipus de propostes poden tardar anys en aplicar-se, imagino entre 5 i 10 si tot anés bé, però si realment volem solucions col·lectives als problemes reals em de fer un pas més. Parlem i poc a poc apliquem el que creiem necessari. Però fem-ho.