Carta d’adeu a l’AV Som Barri.

Benvolguts socis i sòcies de l’Associació de Veïnal de Vallcarca SomBarri.

S’ha convocat la reunió anual de l’AV, on avaluarem el treball fet els darrers 12 mesos, decidirem les línies de treball a seguir durant  l’any vinent i haurem de triar una nova presidenta. Doncs jo he de deixar el càrrec. Deixo el càrrec, diria que simbòlic, perquè aquí treballem més aviat com un equip. Però aquí seguiré perseguint a Núñez y Navarro, FitéSL i ara Engel ans Volkers, perquè cedeixin pisos sota lloguer regulat. Per intentar evitar que més veïnes hagin de marxar per no trobar pisos accessibles a les seves butxaques.

Com sabeu Vallcarca és un barri viu. El teixit social, polític i cultural és divers i ampli, és per això que vam crear aquesta AV. Un espai on treballar plegats per un barri poble, per un barri més amable, viu, assequible, lliure de masclisme, comunitari i verd. M’agradaria destacar alguns punts de la lluita que hem tirat endavant  i altres que ens queden pendents per als propers anys, a tall de resum.

1. Hem aconseguit l’aprovació d’un pla urbanístic per Vallcarca, que tot i que no es 100% com ens hagues agradat, creiem que és 100 vegades millor que el MPGM del 2002.
2. Hem apretat Nuñez y Navarro i hem aconseguit arrencar un acord sobre lloguer regulat, de moment a 16 habitatges que es construiran a la pl Uri Caballero. I anem a aconseguir-ne més
3. Hem lluitat al costat de les AFAS del barri, i de tot el districte per aconseguir que l’Institut Vallcarca sigui una realitat per a principis del 2021. Ara sembla que haurem de tornar a clavar les banyes en aquest assumpte.
4. Hem salvat la Fusteria, Espai Comunitari del barri de l’enderroc indirecte al qual estava condemnat l’edifici degut a l’abandó institucional i hem creat un espai de trobada i organització per diferents grups i col·lectius del barri. Ara anem a consolidar-lo, després que amb l’aprovació del MPGM del 2018 hagi estat qualificat d’equipament públic.
5. Diferents, associats han consolidat el sindicat d’habitatge de Vallcarca, per fer front al greu problema habitacional que patim al barri i a tota la ciutat.

De Cara als propers anys, crec que els punts forts que ens queden treballar seran:

1. Aconseguir un Lloguer Regulat al màxim d’habitatges de nova construcció dels grans promotors Nuñez y Navarro i FitéSL.
2. Aconseguir tenir l’Institut Vallcarca en funcionament pel curs 2021-2022, ja que un grup de veïns estan en contra de l’interès general del barri i estan intentant aturar-ne la construcció a l’emplaçament del Parc d’Anna Piferrer.
3. Consolidar La Fusteria com a espai comunitari pel barri.
4. Aturar els enderrocs innecessaris i contaminats que alguns partits volen dur a terme contra la voluntat dels veïns que allà i viuen.
5. Fer front al problema habitacional, als desnonaments visibles i invisibles, i assegurar en la mesura de les nostres possibilitats que cap veïna marxi del barri si no ho vol.

Sé que molts tenim una vida, complicada. Que el temps és cada cop més limitat en aquesta societat cada dia més ràpida. Que la feina, la família i el dia a dia, moltes vegades ens impedeix donar el temps que la situació del barri requereix. Ser que molts voldríeu col·laborar més amb l’AV, i és per això que us convido de tot cor a venir a les reunions trimestrals de l’associació de veïns, a portar les vostres propostes, a acudir a les reunions setmanals de l’Assemblea de Vallcarca els dimarts a les 19:30h a la fusteria, si més no a seguir i compartir les notícies, comunicats i activitats que difonem a través de la web i les xarxes socials. En definitiva us convido a ser partícips de la vida social, per salut democràtica i per un barri millor per a les seves veïnes. Ara ens necessitem a tots. Necessitem ser més per arribar a més llocs. Que tots posem el nostre granet de sorra perquè uns pocs no ho posin tot i s’esgotin. Vine i participa el futur ens recompensarà.

Amb molt d’amor al nostre petit barri i orgullós de les seves veïnes.

Iru Moner
President de l’Associació veïnal de Vallcarca Som Barri.

Vallcarca 22 de novembre de 2018

 

 

Eleccions 27S, després del pecat què?

Aquest 27S he votat per primer cop en la meva vida.

Si, com a llibertari no m’havia interessat mai el tema, però aquest cop ho vaig fer. I explicaré perquè ho vaig fer.

En primer lloc ho vaig fer per la meva Santa Mare, incansable de les lluites, i ara que no ha de treballar, entregada a la causa de  independència,  feminisme i socialisme. “Vamos” que ma mare és de la CUP.

En segon lloc o vaig fer perquè vaig creure’m el plebiscit, creia que si s’arribava en vots i escons a una majoria, el camí cap a la independència era imparable i la idea de trencar l’Estat Espanyol m’omplia de joia. Si, crec que com a llibertari el fet de “trencar” Espanya em beneficiava, obria una escletxa al canvi, obria un bri de llum en la meva ment i espero que en la de moltes més persones. El fet de trencar amb la constitució amb les normes i paràmetres establerts després de la transició, podria generar algun tipus d’esperança  en que tot pot canviar, que res és per sempre. Quelcom gravat al nostre cervell amb martell i escarpa, gracies al mass media i a la transmissió de pessimisme dels nostres avis i pares, desencantats de les lluites després del “tornem a casa” dels principis dels 80, o simplement espantats per la repressió sempre ens recomanaren no ficar-nos en política, perquè: -no porta enlloc-.

Potser si hagéssim aconseguit ser majoria i finalment la independència, el nou “estat propi” seria igual o pitjor. Potser ultra-nacionalista i patriòtic. Imagino moltes de les cases de Catalunya amb banderes penjades dalt de llargs màstils al més pur estil nord americà.  Potser seriem un petit règim demòcrata-neolliberal, on la societat del benestar tornés i la lluites socials tornessin a un llarg període de hibernació i el capitalisme seguis el seu rumb imparable fins el colapse ecològic-econòmic-social final.

Això en el supòsit més catastrofista. En el més positiu, posem que.., la governabilitat del nou estat es fa impossible, la nova constitució es fa difícil d’aprovar, i mentrestant la consciència de classe augmenta i la situació social s’escalfa ràpidament. Per pacificar la situació es concedeixen victòries parcials als moviments revolucionaris i aquests, lluny de parar, s’envalentonen i tensen més la corda. La ciutat esdevé altre cop una rosa de foc, caòtica i ingovernable. Mentre els municipis adquireixen més autonomia i llibertats polítiques per decidir sobre els seus assumptes (dret a decidir) i la democràcia directa s’implanta a diversos municipis, tot conduint a la redistribució de terres, mitjans de producció i habitatges per decisió popular. Alguns d’aquests municipis governats per assemblees o consells populars (governem-nos), decideixen ajudar-se amb alguns de veïns per millorar les seves condicions de vida i assegurar-se les seves necessitats bàsiques, des del suport mutu i la lliure federació. Poc a poc es comencen a aglutinar més municipis i zones rurals de la Catalunya central i Girona, desencadenant la Federació de Municipis Lliures de Catalunya, on milícies populars, s’encarreguen de garantir la seguretat i la pau de les intrusions del gobern central de Bcn o de màfies explotadores, garantint la igualtat i la llibertat a les zones alliberades.

XXXXXXYYZZZYYYZZZ/()?¿!”!%$X Para Iru para que se t’en va l’olla>>>>>>>>>>centrem-nos.

Bé potser m’estava posant massa optimista amb la independència…. si escric aquí és per treure tot un seguit de pensaments i així després dormo més tranquil, disculpeu.

Tornem a la realitat. La fosca realitat ens diu que no hi ha hagut majoria per a declarar la independència i que pel que sembla, tindrem com a mínim quatre anys més de “processisme”, retallades i democracia capitalista per la vena.

Potser el meu pecat electoral a sigut en va, i les esperances de canvi que albergava han desaparegut, com un ninja sota la bomba de fum, però per altre banda estic content, perquè m’ha fet sentir que trencava amb els dogmes de l’anarquisme, m’ha fet sentir que poc a poc estem destruint el dogmatisme que immobilitzava el moviment els últims temps. I em fa sentir que estem més a prop de construir un moviment revolucionari contemporani, digne dels seus temps, on els vells dogmes i etiquetes quedin enrere, per donar pas a propostes més pragmàtiques i assumibles per tothom.

El futur és incert però el capitalisme està arribant a un final de cicle (m’ho a dit una bruixa) així que preparem-nos perquè no sigui pitjor que el que estem patint ara. Voteu o no, voteu a qui voteu, allò més important és el que feu els 364 dies restants.

Camarades: A Currar.